miércoles, 26 de octubre de 2011

23 Anys de maratons....

23 ANYS DE MARATONS


Aquest proper 30 de octubre, es compliran vint-i-tres anys del meu debut a la distancia mítica del atletisme, la Marató. Lluny queda aquella tardor del 1988, en que després de llegir a la revista Corricolari, que es celebrava la 5ª edició de la Marató de l’Alt Empordà, a la localitat de Figueres, vaig decidir preparar-me per la prova i fer el meu debut. Dir preparació, en aquells moments, és una forma de parlar, doncs amb la manca de informació de l’època, l’entrenament consistia bàsicament en sortir a córrer, alguns dies menys, i altres més fent algun kilometratje alt per anar adequant el cos a l’esforç que havia de fer. La informació que podíem rebre sobre com preparar la prova, era més bé escassa, sense la xarxa d’internet, tant usual avui en dia per buscar plans per entrenar, ens basàvem en la experiència dels que ja havien corregut la distància, en l’única revista especialitzada de l’època, el Corricolari, o en uns pocs llibres que es podien trobar, generalment d’autors i corredors estrangers, que havien estat traduïts. Per tot això, en aquells moments era una gran aventura embarcar-se a córrer una Marató.

D’aquell debut recordo l’ambient familiar que hi havia abans de l’inici de la prova, amb pocs participants (en van finalitzar 140), i que es va haver de retardar uns minuts la sortida, per no coincidir amb el pas del tren, que en aquells moments havia de sortir de l’estació. El recorregut per L’Empordà, es feia pràcticament en solitari, però l’alegria de creuar per primer cop la línia d’arribada dels 42,2kms, la satisfacció viscuda en aquell moment, és un record que sempre perdurarà en el temps. Desde aquell dia, en total han sigut 68 les vegades que he pres part en maratons, i per sort, he tingut la satisfacció de finalitzar-les totes, en millor o pitjor estat, però sempre he aconseguit superar el repte personal de finalitzar la distància.

De tota aquesta experiència, més enllà dels números que en podrien sortir, de les diferents estadístiques que podria fer, em quedo amb altres aspectes. El principal, sens dubte, l’humà, amb tota la gent amb la que he compartit entrenaments, sortides, els companys amb els que he compartit alguna marató, de forma sencera, o part d’elles per haver coincidit durant alguna estona els nostres ritmes, també amb aquells maratonians, d’altres contrades, d’altres països, que al llarg del camí hem coincidit durant pocs o molts kilòmetres, compartint la mateixa il•lusió d’avançar cap a l’arribada, amb alguns hi he parlat, amb altres simplement hi ha hagut la complicitat d’un ànim mutu , d’un somriure que ha fet treure forces d’allà on algun cop potser no en quedaven, molts d’aquest no acabes sabent ni el nom, ni la seva procedència, però que tot i així formen part de la historia personal com a maratonià popular. També he tingut la sort de conèixer i parlar, o simplement veure d’aprop, alguns dels grans campions mundials que formen part de la historia de les maratons. També hi ha aquells amics, que amb un objectiu comú, hem compartit el camí desde el tret de sortida, ja fos per buscar una marca concreta, per debutar en la distància, o simplement per fer-la junts per el plaer de córrer plegats, gaudint de la bona companyia, i aquells, que sense conèixer, s’han acabat afegint al grup, i han format part del mateix objectiu.

Un altre dels aspectes importants, ha sigut la possibilitat de viatjar, de conèixer altres països, altres cultures, altres gents, que m’han proporcionat aquests vint-i-tres anys de maratonià. Alguns d’aquests llocs potser no els hagués conegut mai, si bé a les grans ciutats, sempre pots trobar un motiu per anar-hi, els 42,2kms., m’han permès conèixer poblacions i llocs encantadors, on segurament no hi hagués anat mai, on no hi hagués anat per altres motius.

També a nivell personal, a nivell personal, la marató m’ha anat formant com a persona. Els llargs entrenaments, en solitari o amb companyia, la constància necessària, l’esforç, el sacrifici, el saber que tota il•lusió suposa un camí, un esforç, tot plegat t’acaba transformant en qui ets, i et don uns valors que serveixen també per la vida, i per el dia a dia..

Fins ara he gaudit de totes les maratons fetes, he gaudit del camí recorregut, amb més o menys patiment, i m’he emocionat cada cop que he creuat la línia final (i si, alguns cops, com suposo que tots els maratonians, he deixat anar llàgrimes d’emoció en el tram final). M’he sentit feliç quan he notat el caliu del públic, quan gent desconeguda aplaudeix al teu pas, i amb els seus ànims m’han impulsat a seguir endavant, quan una mà d’un nen s’ha estirat per que li toquessis, quan un espectador anònim t’ofereix un tros de fruita, algun caramel per recuperar l’energia, fent que en aquell moment et sentis com si fossis un gran atleta, un cantant, o un artista, al que la gent va a veure actuar.

Si tot va bé, i les lesions em segueixen respectant, aniràn arribant més maratons, ara ja sense buscar grans marques ni records personals, si no buscant la satisfacció personal de superar-te de nou, de saber que encara pots vèncer la distància, sempre sense perdre-li el respecte, de conèixer nous llocs, noves cultures, fer noves amistats, i sobretot, de compartir-les amb la gent que m’envolta, la família, els amics, companys. I si tot va bé, d’aquí vint-i-tres anys, poder fer de nou balanç, i que tots ho podeu llegir.

2 comentarios:

tri-famili dijo...

Felicitats Xevi, com diu les iaias: per molts anys puguis correr, i que nosaltres ho poguem veura.
SALUT

Joan dijo...

FELICITATS IRONXEVI PER ELS 23ANYS DE MARATONS.
JO VAIG COMENÇAR L'ANY PASSAT I EN VAIG FER DUES. AQUEST ANY DE MOMENT QUATRE I EL TRETZE DE NOVEMBRE LA CINQUENA DE LA TEMPORADA.
SOC UN ARMENTERENC MOLT TOSSUT.