Somnis que quan menys t’ho
esperes es compleixen... encara que sigui des de la distància adaptats als
temps actuals que ens toca viure amb la pandèmia. A la meva de triatleta de
llarga distància, quan vaig fer els meus 6 triatlons Ironman, sempre vaig assumir
que no aniria mai a Hawaii a disputar el Campionat del Món, la prova més mítica
del circuit i on va veixer aquest esport.
El sistema de classificació,
amb els famosos Slots distribuïts a cada prova de la franquícia, feia inviable
amb el meu nivell quedar entre els primers de la meva categoria per poder
aconseguir la inscripció. Però de nou en aquests temps que ens toca viure amb
la pandèmia del Covid-19, en que ha proliferat proves virtuals per tot arreu,
algunes de plataformes creades i d’altres organitzades pels mateixos
organitzadors, ha arribat la oportunitat de realitzar aquest somni.
Des del Ironman Virtual Club
s’han anat organitzant al llarg de les setmanes diferents proves, fins a
culminar en 5 caps de setmana previs a la realització del Campionat del Món
Virtual. Reconec que m’he afegit en aquest últim tram realitzant aquestes 5
últimes proves preparatòries, on s’havien de fer diferents distàncies nadant
(podien ser substituïdes per cursa a peu degut a la situació actual si no
disposaves de lloc on nadar), en bicicleta i corrent.
El funcionament era senzill,
amb el dispositiu de GPS, el Garmin en el meu cas, sincronitzat a la
plataforma, feies els recorreguts proposats i automàticament pujaven els
resultats.
La setmana de 5 d’octubre ha
arribat el plat fort, el primer Ironman Virtual que es celebra, coincidint amb
les dades en que s’havia de celebrar a Hawaii. 3 opcions, inscriure’t per
fer-lo en un dia (17 hores, com la prova real), en 3 dies, o bé en una setmana,
que és la opció que vaig triar.
El plantejament era nadar els
3.800metres dilluns al matí, d’aquesta forma ja no hi havia de pensar més en
tirar-me a l’aigua. Com en els vells temps, amb nervis, realitzava a l’estany
el recorregut, 3.900m per assegurar la distància, doncs oficialment eren 2.4
milles, una mica dels 3.800m.
A partir d’aquí, anar fent
sessions al mati i/o al migdia o al vespre, corrent o en bici. 3 sessions de
córrer compartides amb les Girunneres, i una de bici amb la Lídia (amb un total
de 72km després de fer-ne primer 30 en solitari), i l’última de córrer també al
seu costat, quadrant un dijous de bojos per deixar els últims 6km per divendres
al matí, corrent vora l’Estany. No era el Pacífic, però poder finalitzar amb
aigua al costat ho feia més real.
Per aquesta última sortida,
vestimenta hawaiiana per la foto final, amb la medalla impresa en espera de que
arribi la real, ja demanada. En total han estat 14 hores, lluny del millor
temps fet en un Ironman, però amb la satisfacció d’haver compartit km amb la
gent que m’envolta, cosa que no podria fer en una prova real.
Ja puc dir que he fet el Ironman
de Hawaii en una edició que sempre serà recordada, esperant que l’any que ve,
la situació estigui més normalitzada i es pugui realitzar de veritat.
