Lanzarote…. Una illa que no et
deixa indiferent. Em va enamorar fa prop de 25 anys, el 1994, quan hi vaig anar
per primera vegada, i amb la d’aquest any ja son 5 les ocasions en que he
visitat aquesta illa. Les 3 primeres amb motiu de la celebración de l’Ironman,
i tant l’any passat com aquest amb motiu de la seva marató.
Una marató a la que per segon cop hi anava com a
llebre de la prova, per aquells corredors que la volen córrer en 4 hores i 15
minuts. En aquesta ocasió, el viatge era amb molt bona companyia, la Lídia, que
visitava Lanzarote per primera vegada, a més de la Carme i en Xicu. Un vol
plàcid d’anada, recollida del cotxe al mateix aeroport i trasllat fins a Costa Teguise,
a uns 15kms, fins el Sands Beach Resort, organitzador de la prova, on estaríem allotjats
durant 4 nits. El fet de fer de llebre de la marató feia que tingues uns dies
de la estança pagada, i ens posessin un apartament per tots nosaltres.
Temps per la recollida de dorsals, en Xicu faria
els 10km, la Lídia la mitja marató, a mi em tocava la marató.. distàncies per tots els
gustos. Una petita volta per les instal·lacions, recollida de l’equipació per
fer de llebre i a sopar abans d’anar a dormir aviat. Corríem dissabte i tocava
matinar. De bon matí ja es presagiava que aquest any el vent ens posaria a
prova a totes i tots. És típic d’aquesta illa que hi bufi, però aquest cop ja
ho feia ja a primera hora i fort. La tornada seria complicada. Però primer calia
esmorzar per agafar forces.
Els maratonians sortiríem a les 8 del matí just
davant del mateix resort, en un circuit d’anada i tornada fins a Puerto del
Carmen, on trobaria a la Lídia que a les 10h30 prendria la sortida de la mitja
marató. Fins allà la mateixa organització els traslladaria en bus, com ho
farien amb els participants dels 10km que tenien la sortida a les 12h des de la
capital, Arrecife.
Un circuit sempre al costat del mar, agradable, que
transcorre pel passeig marítim de les diferents localitats, fent uns
quilòmetres just al límit del mateix aeroport. Amb un grup de corredors darrera
meu, anàvem avançàvem sempre al ritme previst, fins al punt de gir. Allà aprofitava
per fer-me un parell de fotos amb la lídia que em donava els seus ànims, abans
d’encarar la part més complicada, la tornada amb el fort vent en contra, i en
alguns trams amb algunes pujades que anàvem acabant amb les forces de tots els
participants. Mantenint el ritme al que havia d’anar, poc a poc els acompanyants
anaven quedant endarrerits i acabava avançant sol a moltes estones, recollint i
intentant animar als maratonians que anava agafant. Les forces de tots eren
cada cop més justes.
Prop d’Arrecife em començaven a passar els primers
participants de la mitja marató, que també patien les condicions meteorològiques.
La marató te la seva part física, mental i espiritual. I Lanzarote, tan semblant
a Hawaii, és una illa que et posa a prova, a la que sempre has de respectar i
que et fa veure que la seva força, la de la naturalesa, sempre serà més forta
que la nostra, la dels humans, i que quan vulgui sempre et derrotarà.
Una mica després del km 36, la calor, el fort
vent, la humitat m’atacaven de ple. Uns moments d’incertesa, de parar per
prendre aire, beure i menjar, abans de caminar una mica per recuperar. El físic
momentàniament fallava, però era el moment de fer servir la ment per seguir
avançant, igual que aquell punt d’espiritual que te la marató. Mirar dintre teu
i saber que com a la vida, cal superar els problemes i seguir cap endavant. Poc
a poc, metre a metre, tocava tornar a córrer. La feina ja estava feta, havia guiat
al grup que s’havia anar quedant corredor a corredor, vençuts també per l’illa,
i que lluitaven des del seu interior per aconseguir demostrar-li que érem forts
i arribaríem al final.
Una línia de meta que arribava després de 4 hores
i 21 minuts, amb molta alegria i emoció, com a cada pas per sota de l’arc d’arribada
d’una marató. La medalla, un tros de metall amb un gran valor sentimental pel
que representa, i a esperar a la Lídia que venia corrent la seva mitja marató. També
ella arribaria contenta, feliç i meravellada pel recorregut vora el mar. Segurament,
ja una mica enamorada d’aquesta illa també. Més tard arribava en Xicu, meritori
en els seus 10km, amb el seu genoll adolorit de molts anys corrent i caminant,
però demostrant un cop més que és incombustible.
Després de passar per el magnífic avituallament
final, cal mencionar la gran organització que hi ha darrera de l'esdevenient, temps per una banyada recuperadora en una de les piscines del complexe,
abans de començar a fer turisme recorrent durant aquella mateixa tarda i els
dos dies següents molts indrets de Lanzarote, tan petita en extensió però tan
rica en varietat de paisatges. Captivadora en extrem i acollidora gràcies als
seus habitants. I com no, matins per aprofitar també per córrer tranquil·lament
pel passeig o per camins envoltats de lava, assaborint l’essència de la mateixa
terra.
A l’hora de marxar, un cop més, la recança de saber
que hi deixes una mica de tu, del teu cor, però aquest cop més feliç que mai d’haver-la
compartit amb la gent que m’envolta. I sobretot, pensant ja en un retorn, que
de ben segur existirà en el futur.
A córrer de nou, senzillament a relaxar-nos, el
motiu per tornar-hi serà el de menys. La marató 108 ja és a les cames.
Preparats pel repte del dia!!!!
Amb les llebres de la marató abans de sortir
Amb en Juan Carlos.. ànima de la prova
L'equip de llebres
En plena feina!!!!
Imatges que valen més que 1.000 paraules!!!
Vistes espectaculars al capvespre
Matins aprofitats
km 37/38 de la marató
Parc Nacional del Timanfaya
El "meu grup" vist per darrera
Recuperant cames després de l'esforç