miércoles, 12 de diciembre de 2018

LANZAROTE INTERNACIONAL MARATÓN 2018

 Recollida de dorsals


Lanzarote…. Una illa que no et deixa indiferent. Em va enamorar fa prop de 25 anys, el 1994, quan hi vaig anar per primera vegada, i amb la d’aquest any ja son 5 les ocasions en que he visitat aquesta illa. Les 3 primeres amb motiu de la celebración de l’Ironman, i tant l’any passat com aquest amb motiu de la seva marató.

Una marató a la que per segon cop hi anava com a llebre de la prova, per aquells corredors que la volen córrer en 4 hores i 15 minuts. En aquesta ocasió, el viatge era amb molt bona companyia, la Lídia, que visitava Lanzarote per primera vegada, a més de la Carme i en Xicu. Un vol plàcid d’anada, recollida del cotxe al mateix aeroport i trasllat fins a Costa Teguise, a uns 15kms, fins el Sands Beach Resort, organitzador de la prova, on estaríem allotjats durant 4 nits. El fet de fer de llebre de la marató feia que tingues uns dies de la estança pagada, i ens posessin un apartament per tots nosaltres.

Temps per la recollida de dorsals, en Xicu faria els 10km, la Lídia la mitja marató, a mi em tocava la marató.. distàncies per tots els gustos. Una petita volta per les instal·lacions, recollida de l’equipació per fer de llebre i a sopar abans d’anar a dormir aviat. Corríem dissabte i tocava matinar. De bon matí ja es presagiava que aquest any el vent ens posaria a prova a totes i tots. És típic d’aquesta illa que hi bufi, però aquest cop ja ho feia ja a primera hora i fort. La tornada seria complicada. Però primer calia esmorzar per agafar forces.

Els maratonians sortiríem a les 8 del matí just davant del mateix resort, en un circuit d’anada i tornada fins a Puerto del Carmen, on trobaria a la Lídia que a les 10h30 prendria la sortida de la mitja marató. Fins allà la mateixa organització els traslladaria en bus, com ho farien amb els participants dels 10km que tenien la sortida a les 12h des de la capital, Arrecife.

Un circuit sempre al costat del mar, agradable, que transcorre pel passeig marítim de les diferents localitats, fent uns quilòmetres just al límit del mateix aeroport. Amb un grup de corredors darrera meu, anàvem avançàvem sempre al ritme previst, fins al punt de gir. Allà aprofitava per fer-me un parell de fotos amb la lídia que em donava els seus ànims, abans d’encarar la part més complicada, la tornada amb el fort vent en contra, i en alguns trams amb algunes pujades que anàvem acabant amb les forces de tots els participants. Mantenint el ritme al que havia d’anar, poc a poc els acompanyants anaven quedant endarrerits i acabava avançant sol a moltes estones, recollint i intentant animar als maratonians que anava agafant. Les forces de tots eren cada cop més justes.

Prop d’Arrecife em començaven a passar els primers participants de la mitja marató, que també patien les condicions meteorològiques. La marató te la seva part física, mental i espiritual. I Lanzarote, tan semblant a Hawaii, és una illa que et posa a prova, a la que sempre has de respectar i que et fa veure que la seva força, la de la naturalesa, sempre serà més forta que la nostra, la dels humans, i que quan vulgui sempre et derrotarà.

Una mica després del km 36, la calor, el fort vent, la humitat m’atacaven de ple. Uns moments d’incertesa, de parar per prendre aire, beure i menjar, abans de caminar una mica per recuperar. El físic momentàniament fallava, però era el moment de fer servir la ment per seguir avançant, igual que aquell punt d’espiritual que te la marató. Mirar dintre teu i saber que com a la vida, cal superar els problemes i seguir cap endavant. Poc a poc, metre a metre, tocava tornar a córrer. La feina ja estava feta, havia guiat al grup que s’havia anar quedant corredor a corredor, vençuts també per l’illa, i que lluitaven des del seu interior per aconseguir demostrar-li que érem forts i arribaríem al final.

Una línia de meta que arribava després de 4 hores i 21 minuts, amb molta alegria i emoció, com a cada pas per sota de l’arc d’arribada d’una marató. La medalla, un tros de metall amb un gran valor sentimental pel que representa, i a esperar a la Lídia que venia corrent la seva mitja marató. També ella arribaria contenta, feliç i meravellada pel recorregut vora el mar. Segurament, ja una mica enamorada d’aquesta illa també. Més tard arribava en Xicu, meritori en els seus 10km, amb el seu genoll adolorit de molts anys corrent i caminant, però demostrant un cop més que és incombustible.

Després de passar per el magnífic avituallament final, cal mencionar la gran organització que hi ha darrera de l'esdevenient, temps per una banyada recuperadora en una de les piscines del complexe, abans de començar a fer turisme recorrent durant aquella mateixa tarda i els dos dies següents molts indrets de Lanzarote, tan petita en extensió però tan rica en varietat de paisatges. Captivadora en extrem i acollidora gràcies als seus habitants. I com no, matins per aprofitar també per córrer tranquil·lament pel passeig o per camins envoltats de lava, assaborint l’essència de la mateixa terra.

A l’hora de marxar, un cop més, la recança de saber que hi deixes una mica de tu, del teu cor, però aquest cop més feliç que mai d’haver-la compartit amb la gent que m’envolta. I sobretot, pensant ja en un retorn, que de ben segur existirà en el futur.

A córrer de nou, senzillament a relaxar-nos, el motiu per tornar-hi serà el de menys. La marató 108 ja és a les cames.

 Preparats pel repte del dia!!!!
 Amb les llebres de la marató abans de sortir
 Amb en Juan Carlos.. ànima de la prova
 L'equip de llebres
 En plena feina!!!!
 Imatges que valen més que 1.000 paraules!!!
 Vistes espectaculars al capvespre
 Matins aprofitats
 km 37/38 de la marató
 Parc Nacional del Timanfaya
 El "meu grup" vist per darrera
Recuperant cames després de l'esforç

domingo, 25 de noviembre de 2018

Cursa de Banyoles

 Amb els companys del Club Triatló Banyoles abans de la sortida
Més de 5 mesos sense portar un dorsal en una cursa a peu.. aquest és el temps transcorregut des de principis de juny. Un triatló, la part de ciclismo d'un altre triatló per relleus i les travesses de L'Estany de Banyoles i la de Sant Martirià. La veritat cal dir-ho, tampoc havia trobat a faltar fer-ho... al final, la vida son preferències.
Però avui tocava córrer a "casa", a la cursa de Banyoles. Amb canvi de recorregut degut a l'aigua de la pluja que ha descarregat aquestes últimes setmanes, aquest cop després de sortir de la Plaça de les Rodes, un tram per la mateixa ciutat abans d'agafar un dels carrils vora l'Estany fins a Can Morgat, on fent un gir n'agafavem l'interior per retornar cap a la zona del Club Natació Banyoles, seguir corrent a tocar de l'Estany abans de girar de nou cap al punt d'arribada. Final amb butifarra per recuperar energies, tot conversant amb la resta de participants en un dia en que la meteorología ens ha acompanyat.
Uns bons 8,3 kms de circuit practicment planers al costat de la Lídia, que han servit per fer una mica de test de qualitat.
Al finalitzar, un bon bany a les fresques aigües de L'Estany com a recuperador muscular.
 Amb l'equip femení del club Natació Banyoles
Bany recuperador per finalitzar

domingo, 2 de septiembre de 2018

33 TRIATLÓ DE BANYOLES 2018



Sortint de l'aigua l'any 1989

Corrent al costat dels Banys Vells en aquella primera edició en la que vaig participar. No només he canviat jo, també l'entorn de L'Estany.
Després d'un temps sense escriure, i sense competir, avui toca tornar a fer una entrada al blog. L'ocasió s'ho ben mereix.
Aquest dissabte 1 de setembre s'ha celebrat a Banyoles la 33a edició del Triatló de Catalunya- Banyoles. Tot i que a principi d'any no entrava en cap moment participar-hi, doncs tot i tenir bicicleta la tenia aparcada, el bon devenir dels fets al llarg dels mesos em van portar a retornar a fer sortides en bici. 
Aquest fet, sumat a altrres factors com la motivació externa i el fet de que aquest 2018, si disputava un triatló, serien 30 temporades en actiu en aquest esport, em van portar finalment a inscriure'm. Es sumava també el fet de que Banyoles va ser també el primer triatló de distancia olímpica que vaig disputar.
Així doncs, tenia per davant 1.500 metres de natació, després d'un bon estiu de sessions en el mateix Estany de la ciutat. 40km de ciclisme, el sector on tenia clar que patiria més, doncs era en el que anava més fluix, i finalment 10km de cursa a peu on tocaria disfrutar del meu segment preferit, tot i el cansanci que ja portaría acumulat.
Un circuit de natació sense possibilitat de desviar-te gràcies als camps de regata instal·lats sempre sobre les tranquiles aigües de L'Estany, que començava super motivat després de rebre bona energia positiva, i amb la idea clara de donar el màxim en aquest primer sector per guanyar temps de cares al ciclisme. De menys a més, augmentant el ritme metre a metre, sortia de l'aigua cap a boxes, entre els crits d'ànims de l'equip de recolçament. A més moltes cares conegudes que també m'animaven, aventatge de córrer practicamen a casa.
Un bon tram ciclista, millor de l'esperat, intentant en alguns moments agafar alguns dels grups que venien per darrera, tot i que al no ser el meu sector favorit, tampoc em podía beneficiar gaire estona de pedalar dins d'ells. Dues voltes amb les pujades cap a Melianta, i la d'Esponella un cop donavem la volta en aquesta localitat,  i amb le vent en contra de tornada en cadascuna de les voltes, sobretot al Pla de Martís. Una llarga recta sense cap protección quan bufa el vent. Al final un parcial en el que quedaba més satisfet, a un ritme superior al que esperaba inicialment.
Finalemnt posava peu a terra decidit a recuperar el major nombre de posicions en els 10km de cursa a peu finals. Així ho feia, quilòmetre a quilometre em notava bé, corrent sempre per sota dels 4minuts i 30 segons per quilòmetre, per finalment realitzar aquest sector en 43 minuts i 39 segons, no tan lluny de les marques que feia fa uns anys.
Mes que satisfet del resultat final, senzillament volia pasar-ho be dins el patiment que soposa córrer un triatló, i realemnt era el que aconseguia, disfrutant de cada metre i cada moment de la competició. 
Us deixo unes fotos d'aquell primer triatló de Banyoles que vaig córrer el 1989 i fotos d'aquesta edició, el que tinc clar és que segeuixo disfrutant tant o més de l'esport.



Sortida de l'aigua, camí des boxes





Al pas per Meliante, on la també tenia equip de recolçament.






Nómes 100 metres per crear la línea de meta.. després de 30 temporades, amb la mateixa il·lusió de sempre

miércoles, 13 de junio de 2018

CAMINO DE SANTIAGO 2018 (RONCESVALLES- LOGROÑO)

 Les mini peregrines i el mini peregrí
Sovint a la vida somiem en projectes, objectius, en reptes, en conèixer més del món, de les seves gents, de nosaltres mateixos. Molts d’aquests somnis que tenim es poden complir amb més o menys facilitat i rapidesa, altres malauradament mai arriben a fer-se realitat. Altres de vegades queden molt temps en un segon pla, hi son, els portem dins, però per diferents circumstàncies els anem postergant en el temps. Pensem que més endavant els podrem dur a terme, i donem prioritat a altres coses que la vida ens presenta, de forma més immediata.
O potser tot va més enllà de la circumstància de que sorgeixen altres coses a fer, i és el fet de que la vida ens diu realment quan és el moment per realitzar aquell somni llargament guardat dins nostre.
Quant pot fer que somiava amb un dia començar a fer el “Camino” de Santiago… sé que fa molts i molts anys ja tenia dins meu les ganes de ser-hi. Havia llegit llibres, tenia guies de com afrontar-lo, però els anys passaven i no apareixia el moment oportú, o com he dit, no som nosaltres qui busquem aquest moment, si no que se’ns presenta quan menys ho esperes.
Una trobada casual, o potser la vida fa que les trobades no ho siguin de casuals, amb una amiga amb la que de tant en tant ja hi parlava, la Lídia Comalat,  a l’encreuament entre Santa Clara i el Carrer Nou, a mitjans d’abril, convertia el que era un somni guardat en un racó del meu cervell en una realitat. Sense temps de pensar-ho, de pair-ho. La conversa començava parlant de córrer, Ella venia de fer la marató de Barcelona i a mi m’esperava la d’Empúries en breu. A partir d’aquí m’explicava que en poques setmanes anava a fer un tram del Camino amb 3 amigues, la Rosa Balateu, l’Anna Abras i l’Anna Barba. El meu comentari, sortit de cop, era que feia temps que el volia fer, i el seu, tot seguit, que m’afegís al grup.. I dit i fet.
M’explicava que seria un viatge de dilluns a diumenge, amb 5 etapes entre Roncesvalles i Logroño amb el servei d’hostal, sopar, esmorzar i transport de les maletes inclòs. Només hauríem de portar a sobre la motxilla amb aigua, capelina, roba d’abrigar, i els quatre elements més essencials per cada etapa. I com manies no en tinc cap, em semblava perfecte la proposta.
A partir d’aquí em tocava contactar amb la empresa, mirar de que poguessin afegir-me als mateixos hostals que el grup, agafar els bitllets de tren per anar a Pamplona i tornar des de Logroño.. i esperar que arribes el dia.
Per fi el 4 de juny començava el viatge, fins a Barcelona primer, per canviar de tren i seguir rumb a Navarra. D’aquí, després de començar a conèixer ja a altres peregrins durant el trajecte, ens desplaçàvem fins a Roncesvalles en autocar, i d’aquí a Espinal, on teníem l’allotjament, en una furgoneta que ens esperava.
Un poble petit tranquil on dormíem la primera nit. Una passejada per fer temps pels seus carrers solitaris abans de fer el primer sopar junts. Des del primer moment puc dir que el grup, a part de la Lídia que ja la coneixia, la resta les havia conegut gràcies al Camino, em van acollir meravellosament. Al llarg de molts kilòmetres i hores durant els propers dies ens aniríem coneixent tots millor.
Dimarts arribava el gran moment, donar el primer pas d’aquesta aventura, sota la pluja, que al llarg del dia ens acompanyaria en diferents fases, de forma intermitent, però que sota d’alguns dels boscos pels que tocava caminar en aquesta primera etapa, es feia agradable i en cap moment ens arribava a molestar. Amb un paisatge verd, agraït per les pluges de les últimes setmanes, arribàvem fins a Zubiri, final del dia. Els primers 22 kilòmetres de camí ja estaven fets, el primer pas donat, i les ganes de seguir el dia següent eren moltes.

 El Camino ens començava a captivar, moments que camines amb la resta del grup, amb una part, o trams on caminaves sol amb tu mateix, pensant, saborejant cada pas amb una tranquil·litat, pau, que durant els dies duraria aquest primer tram ens acompanyarien sempre.
Aquest cop ben sopat anàvem ràpidament cap a dormir, al dia següent ens esperava una bona caminada, ajuntàvem 2 etapes, el que sumaven 47km, per arribar fins a Puente La Reina. D’aquesta forma podríem arribar el dissabte al destí final. Una etapa llarga, doncs el primer pas el fèiem a les 8 del matí i arribàvem de fosc, a 2/4 d’11 de la nit al destí final, on ens esperava un amic al que havia conegut a la marató de Lanzarote, en Javi Sotes, natural d’aquella localitat. Pel camí seguíem trobant peregrins amb els que parlàvem, tots compartim la mateixa vivència, amb motius diferents, però caminant en la mateixa direcció, i sempre amb el “buen camino” com a salutació.
Pel camí coincidíem de nou amb una senyora que ja havíem trobat al tren, a l’autocar i al final de la primera etapa, la Valdi. Gallega de naixement, porta prop de 50 anys a Granollers, i ja jubilada feia el recorregut per tercer cop, aquest amb intenció d’arribar fins a Santiago. Amb ella compartíem el dinar a Pamplona, ja no la veuríem més, ella parava allà i a nosaltres ens tocava seguir endavant fins a Puente La Reina, amb el pas de l’Alto del Perdon pel mig, un dels llocs emblemàtics del recorregut.
L’arribada de nit va posar un punt de misticisme al tram final, unit als riures i bon moment que ens va proporcionar la Lídia quan va descobrir en la foscor una cuca de llum. Cada cop més difícils de veure, si més no per les nostres contrades, i que en els dies posteriors en proporcionaria algun moment de record i rialles, recordant el cansament que en aquell moment portàvem a sobre.
La tercera etapa la començàvem amb més calma, el recorregut era més curt, de 24 km, i ens portaria fins a Estella. L’entorn anava canviant a mida que el camí avançava, de forma inexorable, dels primers boscos havíem canviat a camins i pistes més amples, amb pujades i baixades més fàcils de transitar, envoltats de camps de cereals, vistes que intentàvem disfrutar, igual que els pobles, ermites, fonts, a on ens portaven aquests camins.
El fet d’anar en grup, aquí, en qualsevol activitat, ens creava un vincle de companyerisme que sense adonar-nos ens anava unint. A moments sols, amb algun altra membre dels que érem, però sobretot sempre buscant el ritme, l’avançar que no deixes mai a ningú enrere. Parant de tant en tant quan ens feia falta, creant un clima on tots érem un sol. Una entrada bonica a Estella, on els últims 2 kilòmetres es feien eterns, dins el poble i amb una pluja, que ja amb ganes d’arribar a l’allotjament, ens augmentava la sensació de cansament. Tot i això, un cop dutxats i amb el sol un altre cop sobre nosaltres, encara tindríem temps de sortir a fer una visita a la població.

La quarta etapa era la més curta de totes, poc més de 21km entre les poblacions d’Estella i Los Arcos, un petit però animat poble, amb la seva plaça amb terrasses plenes de peregrins recuperant les forces, davant la imponent església. Construïda segurament en principi per ser Catedral o un convent, disposava d’un claustre. Allà escoltàvem les histories que una dona, voluntària, i orgullosa del seu poble, ens explicava amb tot l’entusiasme del món. Anàvem a dormir pensant que tot i el cansanci, només ens quedava una última etapa que ens portaria fins a Logroño, punt final del tram que ens proposàvem fer aquest any.



De los Arcos fins a Logroño, una mica més d’una etapa.. 30 km que si bé no eren molt complicats en el seu desnivell, s’havien de fer i amb l’acumulament dels 4 dies anteriors a les cames tampoc serien fàcils del tot. Però les ganes d’acabar, i sobretot la gran aventura que ens estava proporcionant el viatge, ens feia estar contents i alegres. Pensant ja en les tapes que ens menjaríem al vespre, la parada per dinar al bonic poble de Viana, l’aprofitàvem per començar ja amb aquest tipus de menjar. Encara teníem els últims 12km per davant, ja ho cremaríem caminant i en aquell moment ens venia de gust aquest tipus de menjar. Teníem la ciutat de Logroño a la vista des de feia estona, i lenta, però inexorablement, s’acostava. La entrada a la ciutat la immortalitzàvem amb una foto sobre el riu Ebre. Arribàvem a una ciutat que estava en festes, el dia de la Rioja, i l’ambient era formidable. Primer de tot necessitàvem una bona dutxa i un descans, abans de deixar-nos perdre pel casc antic, ple de gom a gom amb les celebracions, per finalitzar al Carrer Laurel, el més conegut de la zona de tapes. Ens havíem guanyat de sobre els vins i les tapes.
Al dia següent ens esperava el retorn cap a casa en tren. Però tot i que aquesta part d’aquest viatge arribava a la seva fi, no notava tristesa. Com sempre el més important era el camí recorregut durant aquests dies, i sobretot la bona companyia durant tot el trajecte, a més dels nous camins que començaven gràcies al Camino.
Com he escrit al principi, potser, segurament, no he estat jo qui ha decidit quan tocava començar el Camino de Santiago, si no la mateixa vida o el propi Camino que m’ha cridat quan realment era el meu moment de fer el primer pas.

L’any que ve, si tot va bé, hi tornarem a fer un tram més amb intenció de que un dia, després d’haver-lo disfrutat pas a pas, arribarem a Santiago, i que dins nostra ens quedarà cada petjada i cada moment viscut. Gràcies Lídia, Rosa, Anna i Anna per aquest primer trajecte, per aquests 145 kilòmetres compartits, pels esmorzars, dinars, sopars i alguna cervesa al voltant d’una taula. Per tot el que ens ha portat aquesta setmana, i per tot el que ens queda encara per davant. Eternament agraït. 






 Allà on comença el Camino, sota la pluja, però amb molta ilusió.. Roncesvalles

 Parades al camí per immortalitzar moments irrepetibles

 El Alto del Perdon
 Gracias por tu hospitalidad en tu tierra, Javi Sotes
 Entrada a Logroño... fí del primer trajecte del nostre viatge, després de 145kms
Celebració final ben merescuda

miércoles, 23 de mayo de 2018

Rock'n'Roll Liverpool Marathon


Liverpool.. un vell somni fet realitat!!! Doncs si, aquesta era una ciutat que ja des de jove m’havia cridat l’atenció, bàsicament per dos temes. Per un costat era la ciutat dels Beatles, i per l’altre l’equip insígnia de la ciutat, el Liverpool F.C. sempre m’havia caigut bé. Des de petit sabia que el seu estadi estava situat a Anfield Road i em feia gracia un dia poder visitar-lo. El que no sabia llavors seria la forma tant curiosa en que faria aquesta visita.
Fa un parell d’anys vaig estar a punt d’anar a córrer la seva marató, però finalment tot va quedar en un intent. Però seguia als meus pensaments anar-hi.. i aquest 2018 finalment ho he aconseguit.
Tot va començar quan a l’octubre li vaig dir a la meva filla com ho tenia per temes de feina per anar, i em va dir que ho podia combinar. A partir d’aquí, una de les Girunneres, filla de Liverpool em va comentar que hi anava per debutar a la mitja marató que es celebra conjuntament amb la marató, així com una prova de 5km el dissabte. Aquest va ser el punt de partida per acabar formar un grup de 30 persones, entre gent del club (En Xicu, la Carme, en Toni i la Dolors) i unes quantes Girunneres que decidien preparar-se per córrer la seva primera mitja marató.
I van anar passant els mesos fins arribar al dia de marxar. El nostre grup érem el primer en emprendre el viatge, el divendres al migdia, una petita part volaven el mateix dia al vespre, i el gruix de l’expedició agavafen el vol el dissabte al migdia.
Aprofitàvem el divendres per anar a recollir dorsals, visitar la fira del corredor i per fer una visita al Museu de Liverpool, que aquest dia era obert fins les 10 de la nit. Sopar i cap a l’apartament a dormir, que el dissabte teníem els 5km a les 9h30’ del matí.
Un matí  que començava aviat a terres angleses, i es que a les 5h, obria un moment els ulls i ja era ben clar, pensant per un moment que ens havíem dormit tots.
Aquest any els 5km coincidien amb tota una festivitat al Regne Unit, el casament dels prínceps, i per aquest motiu molts participants corrien la prova disfressat de nuvis. Una cursa servia amb prop de 6.000 participants que feia al costat de la meva filla, disfrutant de la zona d’Albert Dock, antiga zona on en el passat hi havia les constructores de vaixell, i passant al costat del monument als Beatles.
També participaven en aquesta primera cursa en Xicu, la Carme, la Dolors, en Toni i la Rosa. Després de la dutxa una bona passejada, dinar al centre tots plegats, també amb la Laura, que aquest cop venia de sorpresa sense que saber-ho les noies, a donar suport. Ben dinat tocava visitar un dels emblemes de la ciutat, el museu dels Beatles. Un viatge al llarg de la historia d’aquest grup que va canviar el rumb de la música i que va marcar tota una època, que unes quantes dècades després, segueixen sent escoltats per totes les generacions.
Al sortir era el moment de reunir-nos ja tot el grup, la resta ja havien arribat a la ciutat i es convertia en un moment de gran alegria sobretot al saludar a la Laura per la sorpresa rebuda. Tot i que per un error meu, ja descobrien tot just aterrar la seva presència, al enviar per equivocació una foto del nostre dinar, vaig saber per un noi que vaig conèixer corrent la marató, i que viatjava amb elles, que la cridòria dins l’avió per la celebració de veure la foto va ser molt efusiva...
Unes quantes fotos de tot el grup, i cap a sopar. A Anglaterra sopen aviat, i teníem hora reservada per tots, o sigui que no quedava temps per gaire més cosa. Després de sopar una visita ràpida al carrer de Sant Mathew, on es troba The Cavern, local emblemàtic on van començar a tocar els Beatles. La visita i la cervesa ho deixàvem pel diumenge a la nit, ja amb la marató o la mitja marató finalitzades.
Per fi arribava el gran dia, a les 9 del matí hi havia la sortida de la mitja marató, en calaixos individuals separats per uns minuts per cada sortida, i a partir de les 10 els que corríem la prova reina, la Marató. També a l’1 del migdia es celebraria una milla, oberta a tothom i on la Nadeia prendria part.
Veiem sortir els primers calaixos de la mitja, abans d’anar cap a deixar les bosses al guarda-roba. A l’entrada control de les bosses per part dels gossos policia, en busca de qualsevol objecte sospitós, per dirigir-nos a continuació cap a la sortida. Aquest cop l’objectiu era clar, intentar acompanyar a en Felipe, un amic que treballa a Esports Parra, i que volia córrer en 3h45’. El pla era acompanyar-lo fins el km 30 més o menys, i que seguis amb les llebres fins al final, mentre jo seguiria al meu ritme per acabar per sota les 4 hores.
Un circuit realment trenca cames ens esperava, per l’altimetria sabíem que no hi havia moltes pujades dures, però tampoc donava la sensació de tots els puja i baixa que ens trobaríem. Segurament excepte els últims 6kms vora el riu, plans, no trobàvem en cap moment un tram pla que fes ni mig kilòmetre. Primers compassos al ritme previst, fins que finalment ens agafava la llebre de 3h45’ que havia sortit just darrera nostra, fet que es produïa arribant a l’estadi del Liverpool, just al km 10, després de passar al costat del camp de l’Everton, l’altre equip de la ciutat. El vell somni estava a punt de complir-se, i després de córrer al costat de la façana.. ho fèiem per l’interior, sota les grades del públic. Allà és on veia un túnel que portava directament darrera la porteria, i hi anava per la foto de rigor, que amablement em feia el noi de seguretat que vigilava que ningú entres al camp. Un moment màgic, i més a pocs dies de que el Liverpool F.C. disputi la final de la Champions League.
Seguia endavant veient i controlant la llebre a 200 metres per davant, i dins el grup a en Felipe. De nou cap al centre, al km 16 passaven per davant The Cavern, on feia una selfie per immortalitzar el moment. Just en aquell moment rebia un What’s d’una amiga que m’enviava ànims des de Banyoles, i davant la seva sorpresa li enviava la foto i una nota de veu. La practica de tantes maratons ja ha fet que pugui ser habitual que envií fotos i notes mentre corro, i a més és una bona forma de distreure’t. A aquestes alçades corria una estona amb en Víctor, un noi de la província de Barcelona que havia coincidit a l’avió amb les Girunneres, i havia fet amistat amb un aragonès i amb un noi de Madrid, en Javier, que corria la seva marató 26.. totes en llocs diferents. Ja m’ho diuen, no callo ni quan corro, però més enllà del fet de córrer, una marató és un fenomen social on conèixer gent nova.
Just passada la espectacular entrada a China Town, cap al km 20, veia de nou en Felipe, en una forta pujada, caminant. En aquest moment m’adonava que deuria tenir problemes físics. L’atrapava, i tot i que em deia que tires cap endavant, sense pensar-ho ni un moment en quedava al seu costat per arribar fins al final de la marató junts. Després de tot que més dóna el temps en si mateix, el que ens queda és el que vivim, i si un amic te un mal moment, un mal dia, el que importa és estar al seu costat. Com diu la dessuadora que havíem fet amb els Girunneres pel viatge, “you’ll never run alone” (mai correràs sol) basat en el famós himne que canten els seguidors del Liverpool abans dels partits.
Així que caminant quan el dolor de la cama l’apretava, i corrent de tant en tant alguns centenars de metres, seguiém avançant molts de cops per parcs grandiosos, on sortir a entrenar deu ser tot un plaer, per boniques urbanitzacions de les afores, i per llocs emblemàtics com el carrer Penny Lane, inspiració per una de les cançons dels Beatles, que sonava al nostra pas. Un lloc de parada per fer una altra foto.
Així arribàvem als últims 6 km, ja al costat del riu, i aquests si, pràcticament plans i amb la vista al fons de la ciutat, a la que a poc a poc ens aproximaven. Tot i el dolor a la cama, ja estes fins l’esquena, d’en Felipe, aconseguíem trobar finalment un ritme suau que aguantaríem  fins al final. A poc menys d’1 km, i després d’enviar un missatge per comunicar a la resta del grup que arribàvem, una petita representació de la expedició ens esperava i ens acompanyava fins a 200 metres de l’arribada, on al mig del públic hi havia la resta.
Creuàvem l’arc d’arribada després de 4 hores i 32 minuts, feliços i emocionats per aconseguir un cop més superar aquesta mítica distància i recordar la gesta del vell soldat grec Filípides. Rebíem una medalla molt merescuda, un tros de metall sense molt valor econòmic, però amb un gran valor sentimental, un petit tresor que guardo tot allà viscut al llarg dels més de 42km. Pel fet d’haver corregut també els 5km dissabte anava a recollir una medalla extra que rememora el fet de córrer els 2 dies.
D’aquí, i sense dutxar-nos, directament al dinar que ja teníem reservat gràcies a la Jacky, la Girunnera nascuda a Liverpool, i la seva família, per, recuperar tots les forces i riure una bona estona.
Després si, una bona dutxa, doncs hi havia per davant un altre gran moment.. anar a The Cavern, entrar en aquest lloc mític de la historia de la música, on escoltàvem un dels concerts que es feien en un dels escenaris, cervesa en mà. Un gran final per un gran dia en que tothom havia aconseguit finalitzar les seves proves.
El dilluns encara ens quedava temps de fer una mica més de turisme, visitant alguns dels racons de la ciutat, la seva Catedral Anglicana, i el dinar final abans de dirigir-nos cap a l’aeroport.
Finalitzava així, més que un cap de setmana llarg, un període d’uns mesos intensos, amb la preparació per part de les noies de la seva primera mitja marató, amb tots els nervis que això comporta, i dels preparatius d’un viatge que s’acabava convertint en una nova i extraordinària aventura per tot el grup.
Ara toca pensar en noves aventures, amb nous reptes i en alguna futura marató, doncs com dic, mentre m’emocioni i alguna llàgrima s’escapi, al principi i al final de les maratons, voldrà dir que val la pena seguir.. o sigui que després d’aquesta, la 107, en algun moment arribarà la 108. Però primer toca pensar en una altra gran aventura, que l’atzar de la vida, una trobada al carrer amb una amiga (un milió de gràcies per donar-me l’oportunitat d’acompanayar-vos), ha volgut que sigui en només 2 setmanes, un altra vell somni que voltava el meu cap des de fa anys.. El Camí de Santiago!!! El primer tram de Roncesvalles a Logroño ens espera a primers de juny, i no patiu que ja us aniré explicant aquesta nova historia.

Salut i kms... Cada dia més i millor











lunes, 30 de abril de 2018

15a Marató d'Empúries (29-4-2018)

 Amb la gent de Corredors.cat

Un nou dia a l'oficina maratoniana o com també podríem dir, un diumenge qualsevol... doncs si, Empúries ja forma un cop més part de la meva particular historia maratoniana.. i com sempre pasa amb aquesta marató, no decep mai. Cada any amb alguna sorpresa climatològica, sigui calor, fred, pluja, tramuntana o totes elles intercalades i barrejades al llarg del matí.

Primer de tot tocava fer el cafè tranquil·lament, les bones tradicions no s'han de deixar mai. Sense nervis, sense pressa.. a continuació acabar de preparar les coses i les fotos amb els molts coneguts i amics que estem sempre a Empúries. Fotos amb el grup de Corredors.cat i amb les Girunneres.. Un parell d'elles debutaven en mitja i unes quantes feien els 10km.

A primera hora semblava que el temps ens respectava.. però seguia l’avís de pluja, i així va ser a partir dels 30' de cursa, amb alguns moments amb xàfecs intensos. Però una marató és una marató i ens podem trobar de tot. Primers part de la marató  amb el grup de les 3h45' , sumant kms tots junts.

La intenció, l’objectiu, com últimament, era arribar entre les 3h45 i les 4 hores sense patir, doncs es tracta de sumar i en 3 setmanes toca una altra marató.
Cap al km28 mirant el rellotge em deixo anar una mica, sabent ja que el sub 4h, sino apareixia cap contratemps, estava assegurat. I així fins al final, sumant km a km, gaudint de l'entorn i animant als altres participants amb que em trobava, arribava al final de la marató 106 amb un temps de 3h55'18" i la satisfacció, un cop més, d'haver completat la distància.
Últimes fotos amb amics i companys ja amb la medalla de finisher i a pensar ja en Liverpool, el proper 20 de maig.


Llarga vida a la Marató d'Empúries
salut i kms a totes i tots!!!
 Girunnres on fire!!!!





 Més de 300 maratons en aquesta foto!!!!