sábado, 14 de septiembre de 2019

STOCKHOLM HALF MARATHON 2019



Si a principis d’estiu ens diuen que el 7 de setembre estaríem fent la mitja marató de Stockholm, a Suècia, la veritat és que la cara de sorpresa hauria estat majúscula, doncs en aquell moment ni havia passat pel cap aquesta possibilitat.

Però molts cops, la vida ens presenta oportunitats de forma inesperada, en qualsevol àmbit. I així va ser aquest cop. Tot va començar quan ens vam assabentar que la Fabiola, amiga de la Lídia, estava treballant per un temps en aquesta ciutat. El següent pas va ser quan ella mateixa ens va dir que si volíem anar-hi algun cop, que l’aviséssim, inclús que depenen dels que fóssim teníem cabuda al pis en el que esta durant la seva estància.

I a mitjans de juliol, el cop d’efecte definitiu, va ser quan ens va dir que el dissabte 7 de setembre es celebrava la mitja marató a la ciutat sueca. No va ser gaire complicada la decisió quan vam estar mirant els vols d’anada i tornada. Definitivament, aniríem. Una ciutat i un país nou on no havia estat mai, compaginant vacances, turisme i esport.. més no podíem demanar.

I a més de la Lídia i jo, s’afegirien per un costat la Pilar i en Jaume amb els seus fills, la Laura i en Joan que ja estarien allà uns dies abans, i la Judith i en Faust que vindrien amb nosaltres i també estarien al pis de la Fabiola. A més a més també hi hauria en Xavier, el marit de la Fabiola. Un cap de setmana que a unes setmanes vista, ja prometia molt. Finalment qui no va poder venir per feina va ser en Faust, el que ens deixa oberta la porta a tornar-hi algun dia...

La mitja marató la correríem la Fabiola, la Lídia, la Pilar, la Judith, en Xavier i jo, i des del primer vam decidir que la faríem tots 6 junts. Amb l’estiu pel mig tampoc es prepararia massa, i el temps seria el de menys, l’important seria compartir tots els moments a Stockholm i gaudir del recorregut fent turisme.

Stockholm.. una ciutat que no deixa indiferent, formada per nombroses illes, amb una part de mar i una altra de llac, amb un punt on totes 2 parts marítimes s’uneixen. Ciutat agradable per caminar, un cop situat tant el centre com els llocs més emblemàtics no queden tant lluny, i sempre ben comunicats amb l’autobús i el metro.

Amb la sort de poder tenir dos guies com la Fabiola i en Xavier, coneixedors de la ciutat, var poder veure, a part d’alguns dels monuments de la ciutat, alguns indrets i miradors que difícilment haguéssim sigut conscients de que hi eren. I la sort de poder dormir al pis d’ells, va fer també que compartíssim grans moments durant els àpats que hi fèiem, amb converses que es podien allargar parlant de qualsevol tema.

I tot i que no era el més important del viatge, més bé era la excusa per realitzar-lo, el dissabte a la tarda corríem la mitja marató. Prop de 20.000 atletes en una sortida escalonada per calaixos, amb sortides cada 5 minuts. Un recorregut aprofitat per fer turisme, contemplats punts de la ciutat, que gràcies al córrer, hi transites.

Amb una bona organització, bandes de música i forces avituallaments, vam realitzar-la tots junts, sense deixar a ningú. Parant als avituallaments per beure amb tranquil·litat, aprofitant per fer-nos algunes fotos, a més de les que ens varen fer la família de la Pilar quan vam passar corrent davant d’ells, aconseguíem arribar a l’arc final, situat al mig d’un pont a prop del Palau Real, i a pocs metres també del punt des d’on havíem començar a córrer.

Rebíem la nostra medalla que ens acreditava com a finisher de la mitja marató, amb la satisfacció i alegria d’haver compartit 21km tots junts.

Podem dir que vam viure uns dies genials, amb molt bona companyia, i gaudint del que la ciutat ens oferia. La millor senyat de tot això és que tornarem o no, doncs hi ha moltes ciutats per descobrir encara, però Stockholm serà un gran record i una ciutat d’aquelles que si un dia s’hi ha d’anar de nou, no em sabria cap greu.































martes, 20 de agosto de 2019

Maratón Rio Boedo 2019





Aquest diumenge dia 18 tocava córrer una marató que tenia pendent de fa temps, d’aquelles que han de ser al currículum, i que al seu moment, un any que l’havia de córrer, al final no vaig poder.

Al poble de Bascones de Ojeda, a la província de Palència, es celebra des de fa 18 anys la marató del Rio Boedo, que travessa la localitat. Aqueta es disputa el diumenge al matí, mentre que el dissabte a la tarda es fa una mitja marató amb més de 40 edicions, la qual vaig córrer fa uns anys.

Organitzada per en Gabriel, veritable alma mater, i els seus col·laboradors, la prova és gratuïta, i tot que s’acaben fent classificacions segons la categoria, tothom rep els mateixos obsequis. Una samarreta aquest any, un trofeu igual per tots els participants, diploma i capsa de galetes de la població. A més a més, al finalitzar la marató hi ha un dinar popular i gratuït tant pels participants i acompanyants, com per la gent del poble, amb paella, truita i meló.

La zona de sortida i arribada, els punts quilomètrics.. tot és senzill però fet amb il·lusió, amb dedicació cap als participants. Amb avituallaments en diferents punts del circuit, on pots trobar aigua, beguda isotònica i fruita.

En quant a la participació, veritablement és una marató per amants d’aquesta distància, per veritables maratonians que gaudeixen de l’esforç que representa córrer els poc més de 42km. Amb una participació de 60/70 maratonians, si suméssim totes les maratons que hi ha a les cames, la xifra seria alta no, altíssima.  

En quant al circuit, l’any passat el van haver de modificar, després de molts anys fent part del recorregut per asfalt, en direcció als pobles propers, i la tornada per un camí rural, per tema de permisos es va haver de passar a fer tot el circuit per camins.

Una primera volta, d’anada i tornada de 12km, fins a Revilla de Collazos per creuar Bascones abans de tornar al camí i fer una segona volta, aquest cop de 15km, que passant també per Revilla de Collazos ens porta fins a Collados de Boedo, on 500 metres d’asfalt per dins la població ens porten de nou a un camí agrícola que ens porta fins a Revilla, tornant de nou cap a Bascones, abans de repetir de nou aquesta volta de 15km.

Aquest camí, sense desnivells significatius, però ple de pedres, pedretes i petits forats, fa que hagis de mantenir durant tota la marató la vista al terra, en un estat de tensió que acaba passant factura al final, igual que el fet de no trepitjar mai planer, que va deixant poc a poc totes les articulacions “tocades”.

La meteorologia, això si, ens ha acompanyat al llarg del matí. Amb una màxima que no ha superat els 22/23 graus, hi ha hagut moments en que el sol ha escalfat, però en moltes estones també ha estat tapat pels núvols.

En quant a la marató en si, els primers 20km, tot i els pocs participants, els he pogut córrer amb un petit grupet, a partir d’aquí ja les forces de tothom ha desfet el grup, però tot i així en cap moment estaves sol. Entre que les voltes d’anada i tornada et feien veure a tots els participants, i que sempre hi havia algú que venia per darrera, o al que tenies davant i anaves seguint, sempre acabava havent-t’hi un moment per parlar amb algú i fer noves amistats.

Al final un temps de 4h19’ per la marató 111, una marató complicada de córrer però que ara ja puc dir que esta al currículum.









lunes, 1 de abril de 2019

25 MITJA MARATÓ DEL PLA DE L'ESTANY

 Amb algunes de les Girunneres presents a la mitja marató i a la Volta a L'Estany
Aquest cap de setmana s’ha celebrat a Banyoles la 25a edició de la seva mitja marató, que enguany arribava amb novetats importants. Per un costat el canvi de data, que passava de principis a finals de març. I la més important, un canvi de circuit que l’apropava més a la capital del pla de L’Estany, corrent inclús pel centre de la ciutat. També agafaven les regnes de la prova gent nova amb ganes de donar-li una força que potser en les darreres edicions s’havia anat debilitant. A més a més les setmanes prèvies es celebraven tot una seria de xerrades interessants sobre temes relacionats amb l’esport.
I per primer cop, hi hauria llebres a al prova, de 1h25’, 1h35’, 1h45 i 1h55’.. tenint el privilegi de ser l’encarregat d’aquest últims temps. Un orgull i una gran satisfacció poder exercir de “llebre” a Banyoles, per molts motius. Alhora una responsabilitat, doncs no podia fallar. Amb molta motivació per córrer, doncs aniria ben acompanyat, es donava el tret de sortida en un dia en que per sort la calor de les últimes setmanes donava pas a una petita baixada de les temperatures, i un cel ennuvolat que afavoria als participants. Com en anys anteriors, conjuntament a la Mitja Marató es celebrava la Volta a l'Estany.
Una primera volta a l’Estany, envoltat de moltes corredores i corredors, passant davant del Club Natació Banyoles, organitzador de la prova, per enfilar de nou a fer, aquest cop, una part de la volta. Abans de la pujada a l’església de Porqueres giràvem en direcció al Frigolet i a la carretera de Sant Miquel de Campmajor.
Un cop aquí, i al passar al costat de la fabrica Espa, una anada i tornada per guanyar els metres necessaris per aconseguir la distància final de la Mitja Marató. Un lloc ideal per veure i saludar alguns dels participants que anaven per davant nostre, o bé que ens seguien a poca distància.
Enfilàvem a partir d’aquí cap al centre de la ciutat, una de les novetats importants d’aquesta edició, amb el pas per la Plaça Major abans de pujar pel Carrer Sant Martirià, on cap al final, un gir a la esquerre ens portava de nou cap a l’Estany, al que li faríem una nova volta... però aquest cop en direcció contraria, que ens portaria cap a meta.
Una última volta que si bé començava amb un bon nombre de corredors al grup, poc a poc anava perdent unitats. L’esforç ja es començava a acumular en els cames dels participants, que anaven perdent metres respecte al grup.
Ja a l’últim quilòmetre arribava amb la Lídia, un parell de noies més (la Raquel i la Eva) i en Jordi, un altre atleta que ens havia acompanyat en el tram final. L’objectiu era la 1 hora i 55’ minuts, intentant a ser possible baixar-la uns segons, cosa que finalment aconseguíem.
En una matinal plena d’emocions, juntament amb algunes de les noies del Banyoles retrocedíem uns metres per esperar l’arribada de l’atleta local Anicet Roura, un dels corredors il·lustres que porten molts anys en aquest esport del córrer, que feia la seva última mitja marató a casa. Un exemple donant sempre ànims a tothom i ajudant a molta gent quan s’han iniciat en aquest esport, rebia un merescut homenatge per part de la família, els amics i companys i del mateix club.
Un matí genial envoltat com sempre de la gent que em rodeja i sempre hi és. I com això de fer de llebre m’encanta, per la possibilitat de donar un cop de ma als altres corredors a aconseguir objectius, aquest proper diumenge, toca, un any més, porta el globus de 55 minuts als 10km Esports Parra.

Una altra festa atlètica aquest cop, a Girona.




Les 4 llebres de la Mitja Marató
Amb en Xicu abans de la sortida. A ell li esperava la Volta a l'Estany

Al pas pel km18 amb la Lídia
 Foto de grup amb els companys de l'Atletisme Girona i les Girunneres

 Tot preparat per la sortida

 km 15, començant la Volta final a l'Estany
Merescut homenatge a l'Anicet Roura

lunes, 25 de febrero de 2019

7a Marató Vies Verdes de Girona





El passat 17 de febrer es va celebrar la 7a edició de la Marató Vies Verdes de Girona. Amb sortida a la capital de les comarques gironines i finalització a la localitat costanera de Platja d’Aro, a més del 42,2km també es celebra conjuntament les proves de 30km, mitja marató i els 10km. Totes amb sortides en diferents poblacions a la mateixa hora, i finalitzant totes allà mateix.

Després de córrer en la edició passada la mitja marató, aquest cop tornava a realitzar-la sencera, mentre  que la Lídia i les seves companyes feien la mitja. Ja tindrien temps d’esperar-me tranquil·lament a la zona d’arribada un cop dutxades i esmorzades, per poder dinar plegats després.

Fresqueta de bon matí al centre de Girona, tot i que en principi ja sabíem que el sol s’aniria obrint pas i les temperatures s’anirien enfilant, com al final succeïa. Aquesta és una marató de poca participació, però que sense cap mena de dubte aplega a molts maratonians experts, amb moltes maratons a les seves cames. Abans de la sortida vaig poder compartir estona amb molts d’ells, entre els que es trobava en Santiago Hitos, que encapçala el ranking de l’Estat Espanyol amb prop de 300 maratons, i vaig poder conèixer en Javi Sanz, el maratonià que des de fa uns anys s’ha encarregat de la feina que suposa elaborar aquesta llista. També altres de més a prop als que veig més sovint i que tenen darrera seu també un impressionant currículum de maratons acumulades.

L’objectiu, a més de gaudir com sempre de la marató, dins del que es pot fer-ho en una prova d’aquestes característiques, era mira de finalitzar per sota les 4 hores. Els primers quilòmetres sense fixar-me en el temps que portava, fins als 10kms en que veig que potser he anat una mica més ràpid del que calia.. però tot i així segueixo al mateix ritme fins la mitja marató, ja hi haurà temps d’afluixar el ritme més endavant amb un marge suficient per aconseguir l’objectiu final.

Pel camí tinc temps de saludar a un parell de Girunneres, la primera que ens ha vingut a animar tot just sortir de Girona i la segona que es troba a l’avituallament de Cassà de la Selva, i que aprofita el meu pas per fer-me alguna foto que envia al grup de whats de les Girus.

Aquest fet, veure que ha enviat la foto, em serveix per enviar mentre corro un missatge a les Girunneres, que d’aquesta forma saben per on estic en aquells moments. Faig el mateix amb la Lídia que ja haurà acabat la mitja marató i aprofito per dir-li que ja la avisaré més endavant pe avisar-la quan em falti poc per arribar.

Així segueixo avançant, al pas per Llagostera saludo a la Begonya i a en Jaume que estan fent de voluntaris, i ens fem una foto abans de continuar corrent. La baixada de la Costa de l’Alou marca el punt on toca començar a controlar les forces, les cames ja porten molts quilòmetres a sobre i encara queden 10 quilòmetres per arribar a meta.

Aprofito en aquest punt per enviar un vídeo  a les noies indicant per on estic, estan pendents de la marató i així saben que em vaig acostant al final. Al pas per Santa Cristina d’Aro aprofito per trucar a la Lídia i dir-li que ja queden poc més de 5kms, a l’arribada estarà amb les seves amigues esperant i donar-me els últims crits d’ànim. És en aquest punt en que m’haig de posar a caminar uns metres, la cama comença a tirar una mica per l’esforç, i és millor regular una estona que no tenir problemes al tram final. 100, 200 metres.. i toca tornar a córrer, ja es divisa a lo lluny el mar, i el passeig marítim que ens indica que la marató va arribant al final.

A poc més d’1 quilòmetre truco a la Lídia per dir-li que ja soc aquí, que en res arribo, i envio un últim missatge a les Girunneres també per comunicar que estic a punt de finalitzar.

I per fi la recta de meta, saludo a la Carme, la Rosa, i tota la colla que les han acompanyat, i faig l’últim gir a la dreta amb la vista de l’arc d’arribada al final. Però primer toca parar un instant, abraçar i fer un petó a la Lídia que m’està esperant i amb l’ajuda de l’Speaker de la prova, ajudar-la a saltar la valla per entrar junts a meta.

La marató 110 ja esta a les cames, amb un temps de 3h55’50”. Només ens queda reunir-nos tots per fer un bon dinar, i de pas, al mateix restaurant veure per la televisió com el Girona Futbol Club ens dona una gran alegria guanyant al camp del Real Madrid. Millor fi de festa impossible.













jueves, 3 de enero de 2019

Sant Silvestre Girona 2018



Res millor per tancar aquest 2018 que córrer a casa, en la Sant Silvestre de Girona, de la qual el club forma part de la seva organització. En un any marcat per no haver corregut moltes curses, a diferència dels anteriors, córrer pels carrers de Girona i amb la millor companyia era la "traca" final. Amb un ambient festiu, amb els carrers de la ciutat tallats pels 2.000 participants, la cursa com cada any començava a un ritme ràpid. 
I és que el fet de se ser curta, amb un circuit de només 5kms convida a tothom a donar una mica el millor del que portem dintre. D'aquesta forma també cremem una mica abans de les celebracions de Cap d'Any, on qui més qui menys sempre acaba menjant una mica de més.
Al costat de la Lídia, l'Anna i en Josep Maria, vam poder gaudir de l'ambient que en algunes de les zones més cèntriques reunia a molts espectadors, que animaven als corredors al seu pas. Al final poc més de 25 minuts, i sobretot la sensació d'haver-ho passat bé corrent i tancant l'any atlètic d'aquesta forma.
Ara toca pensar en aquest 2019 en que el ritme de curses també serà baix en quantitat, però en el que alguna marató caurà, encara que només sigui per gaudir-ne!!
Bon any 2019!!1 salut i kms

 Amb les Girunneres abans de la sortida

La gent del Club Atletisme Girona, corrent, muntant bosses, desmuntant després de la cursa,  amb voluntaris al circuit... però sempre presents!!!




Primera Sant Silvestre compartida

Amics i sobretot bona gent que aquest 2018 ens ha regalat..




 Esperant el tret de sortida de la Sant Silvestre

miércoles, 12 de diciembre de 2018

LANZAROTE INTERNACIONAL MARATÓN 2018

 Recollida de dorsals


Lanzarote…. Una illa que no et deixa indiferent. Em va enamorar fa prop de 25 anys, el 1994, quan hi vaig anar per primera vegada, i amb la d’aquest any ja son 5 les ocasions en que he visitat aquesta illa. Les 3 primeres amb motiu de la celebración de l’Ironman, i tant l’any passat com aquest amb motiu de la seva marató.

Una marató a la que per segon cop hi anava com a llebre de la prova, per aquells corredors que la volen córrer en 4 hores i 15 minuts. En aquesta ocasió, el viatge era amb molt bona companyia, la Lídia, que visitava Lanzarote per primera vegada, a més de la Carme i en Xicu. Un vol plàcid d’anada, recollida del cotxe al mateix aeroport i trasllat fins a Costa Teguise, a uns 15kms, fins el Sands Beach Resort, organitzador de la prova, on estaríem allotjats durant 4 nits. El fet de fer de llebre de la marató feia que tingues uns dies de la estança pagada, i ens posessin un apartament per tots nosaltres.

Temps per la recollida de dorsals, en Xicu faria els 10km, la Lídia la mitja marató, a mi em tocava la marató.. distàncies per tots els gustos. Una petita volta per les instal·lacions, recollida de l’equipació per fer de llebre i a sopar abans d’anar a dormir aviat. Corríem dissabte i tocava matinar. De bon matí ja es presagiava que aquest any el vent ens posaria a prova a totes i tots. És típic d’aquesta illa que hi bufi, però aquest cop ja ho feia ja a primera hora i fort. La tornada seria complicada. Però primer calia esmorzar per agafar forces.

Els maratonians sortiríem a les 8 del matí just davant del mateix resort, en un circuit d’anada i tornada fins a Puerto del Carmen, on trobaria a la Lídia que a les 10h30 prendria la sortida de la mitja marató. Fins allà la mateixa organització els traslladaria en bus, com ho farien amb els participants dels 10km que tenien la sortida a les 12h des de la capital, Arrecife.

Un circuit sempre al costat del mar, agradable, que transcorre pel passeig marítim de les diferents localitats, fent uns quilòmetres just al límit del mateix aeroport. Amb un grup de corredors darrera meu, anàvem avançàvem sempre al ritme previst, fins al punt de gir. Allà aprofitava per fer-me un parell de fotos amb la lídia que em donava els seus ànims, abans d’encarar la part més complicada, la tornada amb el fort vent en contra, i en alguns trams amb algunes pujades que anàvem acabant amb les forces de tots els participants. Mantenint el ritme al que havia d’anar, poc a poc els acompanyants anaven quedant endarrerits i acabava avançant sol a moltes estones, recollint i intentant animar als maratonians que anava agafant. Les forces de tots eren cada cop més justes.

Prop d’Arrecife em començaven a passar els primers participants de la mitja marató, que també patien les condicions meteorològiques. La marató te la seva part física, mental i espiritual. I Lanzarote, tan semblant a Hawaii, és una illa que et posa a prova, a la que sempre has de respectar i que et fa veure que la seva força, la de la naturalesa, sempre serà més forta que la nostra, la dels humans, i que quan vulgui sempre et derrotarà.

Una mica després del km 36, la calor, el fort vent, la humitat m’atacaven de ple. Uns moments d’incertesa, de parar per prendre aire, beure i menjar, abans de caminar una mica per recuperar. El físic momentàniament fallava, però era el moment de fer servir la ment per seguir avançant, igual que aquell punt d’espiritual que te la marató. Mirar dintre teu i saber que com a la vida, cal superar els problemes i seguir cap endavant. Poc a poc, metre a metre, tocava tornar a córrer. La feina ja estava feta, havia guiat al grup que s’havia anar quedant corredor a corredor, vençuts també per l’illa, i que lluitaven des del seu interior per aconseguir demostrar-li que érem forts i arribaríem al final.

Una línia de meta que arribava després de 4 hores i 21 minuts, amb molta alegria i emoció, com a cada pas per sota de l’arc d’arribada d’una marató. La medalla, un tros de metall amb un gran valor sentimental pel que representa, i a esperar a la Lídia que venia corrent la seva mitja marató. També ella arribaria contenta, feliç i meravellada pel recorregut vora el mar. Segurament, ja una mica enamorada d’aquesta illa també. Més tard arribava en Xicu, meritori en els seus 10km, amb el seu genoll adolorit de molts anys corrent i caminant, però demostrant un cop més que és incombustible.

Després de passar per el magnífic avituallament final, cal mencionar la gran organització que hi ha darrera de l'esdevenient, temps per una banyada recuperadora en una de les piscines del complexe, abans de començar a fer turisme recorrent durant aquella mateixa tarda i els dos dies següents molts indrets de Lanzarote, tan petita en extensió però tan rica en varietat de paisatges. Captivadora en extrem i acollidora gràcies als seus habitants. I com no, matins per aprofitar també per córrer tranquil·lament pel passeig o per camins envoltats de lava, assaborint l’essència de la mateixa terra.

A l’hora de marxar, un cop més, la recança de saber que hi deixes una mica de tu, del teu cor, però aquest cop més feliç que mai d’haver-la compartit amb la gent que m’envolta. I sobretot, pensant ja en un retorn, que de ben segur existirà en el futur.

A córrer de nou, senzillament a relaxar-nos, el motiu per tornar-hi serà el de menys. La marató 108 ja és a les cames.

 Preparats pel repte del dia!!!!
 Amb les llebres de la marató abans de sortir
 Amb en Juan Carlos.. ànima de la prova
 L'equip de llebres
 En plena feina!!!!
 Imatges que valen més que 1.000 paraules!!!
 Vistes espectaculars al capvespre
 Matins aprofitats
 km 37/38 de la marató
 Parc Nacional del Timanfaya
 El "meu grup" vist per darrera
Recuperant cames després de l'esforç