Sovint a la vida somiem en projectes, objectius, en reptes, en conèixer més
del món, de les seves gents, de nosaltres mateixos. Molts d’aquests somnis que
tenim es poden complir amb més o menys facilitat i rapidesa, altres malauradament
mai arriben a fer-se realitat. Altres de vegades queden molt temps en un segon
pla, hi son, els portem dins, però per diferents circumstàncies els anem
postergant en el temps. Pensem que més endavant els podrem dur a terme, i donem
prioritat a altres coses que la vida ens presenta, de forma més immediata.
O potser tot va més enllà de la circumstància de que sorgeixen altres coses
a fer, i és el fet de que la vida ens diu realment quan és el moment per
realitzar aquell somni llargament guardat dins nostre.
Quant pot fer que somiava amb un dia començar a fer el “Camino” de Santiago…
sé que fa molts i molts anys ja tenia dins meu les ganes de ser-hi. Havia
llegit llibres, tenia guies de com afrontar-lo, però els anys passaven i no
apareixia el moment oportú, o com he dit, no som nosaltres qui busquem aquest
moment, si no que se’ns presenta quan menys ho esperes.
Una trobada casual, o potser la vida fa que les trobades no ho siguin de
casuals, amb una amiga amb la que de tant en tant ja hi parlava, la Lídia
Comalat, a l’encreuament entre Santa
Clara i el Carrer Nou, a mitjans d’abril, convertia el que era un somni guardat
en un racó del meu cervell en una realitat. Sense temps de pensar-ho, de
pair-ho. La conversa començava parlant de córrer, Ella venia de fer la marató
de Barcelona i a mi m’esperava la d’Empúries en breu. A partir d’aquí
m’explicava que en poques setmanes anava a fer un tram del Camino amb 3
amigues, la Rosa Balateu, l’Anna Abras i l’Anna Barba. El meu comentari, sortit
de cop, era que feia temps que el volia fer, i el seu, tot seguit, que m’afegís
al grup.. I dit i fet.
M’explicava que seria un viatge de dilluns a diumenge, amb 5 etapes entre
Roncesvalles i Logroño amb el servei d’hostal, sopar, esmorzar i transport de
les maletes inclòs. Només hauríem de portar a sobre la motxilla amb aigua,
capelina, roba d’abrigar, i els quatre elements més essencials per cada etapa.
I com manies no en tinc cap, em semblava perfecte la proposta.
A partir d’aquí em tocava contactar amb la empresa, mirar de que poguessin
afegir-me als mateixos hostals que el grup, agafar els bitllets de tren per
anar a Pamplona i tornar des de Logroño.. i esperar que arribes el dia.
Per fi el 4 de juny començava el viatge, fins a Barcelona primer, per
canviar de tren i seguir rumb a Navarra. D’aquí, després de començar a conèixer
ja a altres peregrins durant el trajecte, ens desplaçàvem fins a Roncesvalles
en autocar, i d’aquí a Espinal, on teníem l’allotjament, en una furgoneta que
ens esperava.
Un poble petit tranquil on dormíem la primera nit. Una passejada per fer
temps pels seus carrers solitaris abans de fer el primer sopar junts. Des del
primer moment puc dir que el grup, a part de la Lídia que ja la coneixia, la
resta les havia conegut gràcies al Camino, em van acollir meravellosament. Al
llarg de molts kilòmetres i hores durant els propers dies ens aniríem coneixent
tots millor.
Dimarts arribava el gran moment, donar el primer pas d’aquesta aventura,
sota la pluja, que al llarg del dia ens acompanyaria en diferents fases, de
forma intermitent, però que sota d’alguns dels boscos pels que tocava caminar
en aquesta primera etapa, es feia agradable i en cap moment ens arribava a
molestar. Amb un paisatge verd, agraït per les pluges de les últimes setmanes,
arribàvem fins a Zubiri, final del dia. Els primers 22 kilòmetres de camí ja
estaven fets, el primer pas donat, i les ganes de seguir el dia següent eren
moltes.
El Camino ens començava a captivar,
moments que camines amb la resta del grup, amb una part, o trams on caminaves
sol amb tu mateix, pensant, saborejant cada pas amb una tranquil·litat, pau,
que durant els dies duraria aquest primer tram ens acompanyarien sempre.
Aquest cop ben sopat anàvem ràpidament cap a dormir, al dia següent ens
esperava una bona caminada, ajuntàvem 2 etapes, el que sumaven 47km, per
arribar fins a Puente La Reina. D’aquesta forma podríem arribar el dissabte al
destí final. Una etapa llarga, doncs el primer pas el fèiem a les 8 del matí i
arribàvem de fosc, a 2/4 d’11 de la nit al destí final, on ens esperava un amic
al que havia conegut a la marató de Lanzarote, en Javi Sotes, natural d’aquella
localitat. Pel camí seguíem trobant peregrins amb els que parlàvem, tots
compartim la mateixa vivència, amb motius diferents, però caminant en la mateixa
direcció, i sempre amb el “buen camino” com a salutació.
Pel camí coincidíem de nou amb una senyora que ja havíem trobat al tren, a
l’autocar i al final de la primera etapa, la Valdi. Gallega de naixement, porta
prop de 50 anys a Granollers, i ja jubilada feia el recorregut per tercer cop,
aquest amb intenció d’arribar fins a Santiago. Amb ella compartíem el dinar a
Pamplona, ja no la veuríem més, ella parava allà i a nosaltres ens tocava
seguir endavant fins a Puente La Reina, amb el pas de l’Alto del Perdon pel
mig, un dels llocs emblemàtics del recorregut.
L’arribada de nit va posar un punt de misticisme al tram final, unit als
riures i bon moment que ens va proporcionar la Lídia quan va descobrir en la
foscor una cuca de llum. Cada cop més difícils de veure, si més no per les
nostres contrades, i que en els dies posteriors en proporcionaria algun moment
de record i rialles, recordant el cansament que en aquell moment portàvem a
sobre.
La tercera etapa la començàvem amb més calma, el recorregut era més curt,
de 24 km ,
i ens portaria fins a Estella. L’entorn anava canviant a mida que el camí
avançava, de forma inexorable, dels primers boscos havíem canviat a camins i
pistes més amples, amb pujades i baixades més fàcils de transitar, envoltats de
camps de cereals, vistes que intentàvem disfrutar, igual que els pobles,
ermites, fonts, a on ens portaven aquests camins.
El fet d’anar en grup, aquí, en qualsevol activitat, ens creava un vincle
de companyerisme que sense adonar-nos ens anava unint. A moments sols, amb
algun altra membre dels que érem, però sobretot sempre buscant el ritme,
l’avançar que no deixes mai a ningú enrere. Parant de tant en tant quan ens
feia falta, creant un clima on tots érem un sol. Una entrada bonica a Estella,
on els últims 2 kilòmetres es feien eterns, dins el poble i amb una pluja, que
ja amb ganes d’arribar a l’allotjament, ens augmentava la sensació de
cansament. Tot i això, un cop dutxats i amb el sol un altre cop sobre
nosaltres, encara tindríem temps de sortir a fer una visita a la població.
La quarta etapa era la més curta de totes, poc més de 21km entre les
poblacions d’Estella i Los Arcos, un petit però animat poble, amb la seva plaça
amb terrasses plenes de peregrins recuperant les forces, davant la imponent
església. Construïda segurament en principi per ser Catedral o un convent,
disposava d’un claustre. Allà escoltàvem les histories que una dona,
voluntària, i orgullosa del seu poble, ens explicava amb tot l’entusiasme del
món. Anàvem a dormir pensant que tot i el cansanci, només ens quedava una
última etapa que ens portaria fins a Logroño, punt final del tram que ens
proposàvem fer aquest any.
De los Arcos fins a Logroño, una mica més d’una etapa.. 30 km que si bé no eren molt
complicats en el seu desnivell, s’havien de fer i amb l’acumulament dels 4 dies
anteriors a les cames tampoc serien fàcils del tot. Però les ganes d’acabar, i
sobretot la gran aventura que ens estava proporcionant el viatge, ens feia
estar contents i alegres. Pensant ja en les tapes que ens menjaríem al vespre,
la parada per dinar al bonic poble de Viana, l’aprofitàvem per començar ja amb
aquest tipus de menjar. Encara teníem els últims 12km per davant, ja ho
cremaríem caminant i en aquell moment ens venia de gust aquest tipus de menjar.
Teníem la ciutat de Logroño a la vista des de feia estona, i lenta, però
inexorablement, s’acostava. La entrada a la ciutat la immortalitzàvem amb una
foto sobre el riu Ebre. Arribàvem a una ciutat que estava en festes, el dia de
la Rioja, i l’ambient era formidable. Primer de tot necessitàvem una bona dutxa
i un descans, abans de deixar-nos perdre pel casc antic, ple de gom a gom amb
les celebracions, per finalitzar al Carrer Laurel, el més conegut de la zona de
tapes. Ens havíem guanyat de sobre els vins i les tapes.
Al dia següent ens esperava el retorn cap a casa en tren. Però tot i que
aquesta part d’aquest viatge arribava a la seva fi, no notava tristesa. Com
sempre el més important era el camí recorregut durant aquests dies, i sobretot
la bona companyia durant tot el trajecte, a més dels nous camins que començaven
gràcies al Camino.
Com he escrit al principi, potser, segurament, no he estat jo qui ha
decidit quan tocava començar el Camino de Santiago, si no la mateixa vida o el
propi Camino que m’ha cridat quan realment era el meu moment de fer el primer
pas.
L’any que ve, si tot va bé, hi tornarem a fer un tram més amb intenció de
que un dia, després d’haver-lo disfrutat pas a pas, arribarem a Santiago, i que
dins nostra ens quedarà cada petjada i cada moment viscut. Gràcies Lídia, Rosa,
Anna i Anna per aquest primer trajecte, per aquests 145 kilòmetres compartits,
pels esmorzars, dinars, sopars i alguna cervesa al voltant d’una taula. Per tot
el que ens ha portat aquesta setmana, i per tot el que ens queda encara per
davant. Eternament agraït.
