lunes, 1 de abril de 2019

25 MITJA MARATÓ DEL PLA DE L'ESTANY

 Amb algunes de les Girunneres presents a la mitja marató i a la Volta a L'Estany
Aquest cap de setmana s’ha celebrat a Banyoles la 25a edició de la seva mitja marató, que enguany arribava amb novetats importants. Per un costat el canvi de data, que passava de principis a finals de març. I la més important, un canvi de circuit que l’apropava més a la capital del pla de L’Estany, corrent inclús pel centre de la ciutat. També agafaven les regnes de la prova gent nova amb ganes de donar-li una força que potser en les darreres edicions s’havia anat debilitant. A més a més les setmanes prèvies es celebraven tot una seria de xerrades interessants sobre temes relacionats amb l’esport.
I per primer cop, hi hauria llebres a al prova, de 1h25’, 1h35’, 1h45 i 1h55’.. tenint el privilegi de ser l’encarregat d’aquest últims temps. Un orgull i una gran satisfacció poder exercir de “llebre” a Banyoles, per molts motius. Alhora una responsabilitat, doncs no podia fallar. Amb molta motivació per córrer, doncs aniria ben acompanyat, es donava el tret de sortida en un dia en que per sort la calor de les últimes setmanes donava pas a una petita baixada de les temperatures, i un cel ennuvolat que afavoria als participants. Com en anys anteriors, conjuntament a la Mitja Marató es celebrava la Volta a l'Estany.
Una primera volta a l’Estany, envoltat de moltes corredores i corredors, passant davant del Club Natació Banyoles, organitzador de la prova, per enfilar de nou a fer, aquest cop, una part de la volta. Abans de la pujada a l’església de Porqueres giràvem en direcció al Frigolet i a la carretera de Sant Miquel de Campmajor.
Un cop aquí, i al passar al costat de la fabrica Espa, una anada i tornada per guanyar els metres necessaris per aconseguir la distància final de la Mitja Marató. Un lloc ideal per veure i saludar alguns dels participants que anaven per davant nostre, o bé que ens seguien a poca distància.
Enfilàvem a partir d’aquí cap al centre de la ciutat, una de les novetats importants d’aquesta edició, amb el pas per la Plaça Major abans de pujar pel Carrer Sant Martirià, on cap al final, un gir a la esquerre ens portava de nou cap a l’Estany, al que li faríem una nova volta... però aquest cop en direcció contraria, que ens portaria cap a meta.
Una última volta que si bé començava amb un bon nombre de corredors al grup, poc a poc anava perdent unitats. L’esforç ja es començava a acumular en els cames dels participants, que anaven perdent metres respecte al grup.
Ja a l’últim quilòmetre arribava amb la Lídia, un parell de noies més (la Raquel i la Eva) i en Jordi, un altre atleta que ens havia acompanyat en el tram final. L’objectiu era la 1 hora i 55’ minuts, intentant a ser possible baixar-la uns segons, cosa que finalment aconseguíem.
En una matinal plena d’emocions, juntament amb algunes de les noies del Banyoles retrocedíem uns metres per esperar l’arribada de l’atleta local Anicet Roura, un dels corredors il·lustres que porten molts anys en aquest esport del córrer, que feia la seva última mitja marató a casa. Un exemple donant sempre ànims a tothom i ajudant a molta gent quan s’han iniciat en aquest esport, rebia un merescut homenatge per part de la família, els amics i companys i del mateix club.
Un matí genial envoltat com sempre de la gent que em rodeja i sempre hi és. I com això de fer de llebre m’encanta, per la possibilitat de donar un cop de ma als altres corredors a aconseguir objectius, aquest proper diumenge, toca, un any més, porta el globus de 55 minuts als 10km Esports Parra.

Una altra festa atlètica aquest cop, a Girona.




Les 4 llebres de la Mitja Marató
Amb en Xicu abans de la sortida. A ell li esperava la Volta a l'Estany

Al pas pel km18 amb la Lídia
 Foto de grup amb els companys de l'Atletisme Girona i les Girunneres

 Tot preparat per la sortida

 km 15, començant la Volta final a l'Estany
Merescut homenatge a l'Anicet Roura

lunes, 25 de febrero de 2019

7a Marató Vies Verdes de Girona





El passat 17 de febrer es va celebrar la 7a edició de la Marató Vies Verdes de Girona. Amb sortida a la capital de les comarques gironines i finalització a la localitat costanera de Platja d’Aro, a més del 42,2km també es celebra conjuntament les proves de 30km, mitja marató i els 10km. Totes amb sortides en diferents poblacions a la mateixa hora, i finalitzant totes allà mateix.

Després de córrer en la edició passada la mitja marató, aquest cop tornava a realitzar-la sencera, mentre  que la Lídia i les seves companyes feien la mitja. Ja tindrien temps d’esperar-me tranquil·lament a la zona d’arribada un cop dutxades i esmorzades, per poder dinar plegats després.

Fresqueta de bon matí al centre de Girona, tot i que en principi ja sabíem que el sol s’aniria obrint pas i les temperatures s’anirien enfilant, com al final succeïa. Aquesta és una marató de poca participació, però que sense cap mena de dubte aplega a molts maratonians experts, amb moltes maratons a les seves cames. Abans de la sortida vaig poder compartir estona amb molts d’ells, entre els que es trobava en Santiago Hitos, que encapçala el ranking de l’Estat Espanyol amb prop de 300 maratons, i vaig poder conèixer en Javi Sanz, el maratonià que des de fa uns anys s’ha encarregat de la feina que suposa elaborar aquesta llista. També altres de més a prop als que veig més sovint i que tenen darrera seu també un impressionant currículum de maratons acumulades.

L’objectiu, a més de gaudir com sempre de la marató, dins del que es pot fer-ho en una prova d’aquestes característiques, era mira de finalitzar per sota les 4 hores. Els primers quilòmetres sense fixar-me en el temps que portava, fins als 10kms en que veig que potser he anat una mica més ràpid del que calia.. però tot i així segueixo al mateix ritme fins la mitja marató, ja hi haurà temps d’afluixar el ritme més endavant amb un marge suficient per aconseguir l’objectiu final.

Pel camí tinc temps de saludar a un parell de Girunneres, la primera que ens ha vingut a animar tot just sortir de Girona i la segona que es troba a l’avituallament de Cassà de la Selva, i que aprofita el meu pas per fer-me alguna foto que envia al grup de whats de les Girus.

Aquest fet, veure que ha enviat la foto, em serveix per enviar mentre corro un missatge a les Girunneres, que d’aquesta forma saben per on estic en aquells moments. Faig el mateix amb la Lídia que ja haurà acabat la mitja marató i aprofito per dir-li que ja la avisaré més endavant pe avisar-la quan em falti poc per arribar.

Així segueixo avançant, al pas per Llagostera saludo a la Begonya i a en Jaume que estan fent de voluntaris, i ens fem una foto abans de continuar corrent. La baixada de la Costa de l’Alou marca el punt on toca començar a controlar les forces, les cames ja porten molts quilòmetres a sobre i encara queden 10 quilòmetres per arribar a meta.

Aprofito en aquest punt per enviar un vídeo  a les noies indicant per on estic, estan pendents de la marató i així saben que em vaig acostant al final. Al pas per Santa Cristina d’Aro aprofito per trucar a la Lídia i dir-li que ja queden poc més de 5kms, a l’arribada estarà amb les seves amigues esperant i donar-me els últims crits d’ànim. És en aquest punt en que m’haig de posar a caminar uns metres, la cama comença a tirar una mica per l’esforç, i és millor regular una estona que no tenir problemes al tram final. 100, 200 metres.. i toca tornar a córrer, ja es divisa a lo lluny el mar, i el passeig marítim que ens indica que la marató va arribant al final.

A poc més d’1 quilòmetre truco a la Lídia per dir-li que ja soc aquí, que en res arribo, i envio un últim missatge a les Girunneres també per comunicar que estic a punt de finalitzar.

I per fi la recta de meta, saludo a la Carme, la Rosa, i tota la colla que les han acompanyat, i faig l’últim gir a la dreta amb la vista de l’arc d’arribada al final. Però primer toca parar un instant, abraçar i fer un petó a la Lídia que m’està esperant i amb l’ajuda de l’Speaker de la prova, ajudar-la a saltar la valla per entrar junts a meta.

La marató 110 ja esta a les cames, amb un temps de 3h55’50”. Només ens queda reunir-nos tots per fer un bon dinar, i de pas, al mateix restaurant veure per la televisió com el Girona Futbol Club ens dona una gran alegria guanyant al camp del Real Madrid. Millor fi de festa impossible.













jueves, 3 de enero de 2019

Sant Silvestre Girona 2018



Res millor per tancar aquest 2018 que córrer a casa, en la Sant Silvestre de Girona, de la qual el club forma part de la seva organització. En un any marcat per no haver corregut moltes curses, a diferència dels anteriors, córrer pels carrers de Girona i amb la millor companyia era la "traca" final. Amb un ambient festiu, amb els carrers de la ciutat tallats pels 2.000 participants, la cursa com cada any començava a un ritme ràpid. 
I és que el fet de se ser curta, amb un circuit de només 5kms convida a tothom a donar una mica el millor del que portem dintre. D'aquesta forma també cremem una mica abans de les celebracions de Cap d'Any, on qui més qui menys sempre acaba menjant una mica de més.
Al costat de la Lídia, l'Anna i en Josep Maria, vam poder gaudir de l'ambient que en algunes de les zones més cèntriques reunia a molts espectadors, que animaven als corredors al seu pas. Al final poc més de 25 minuts, i sobretot la sensació d'haver-ho passat bé corrent i tancant l'any atlètic d'aquesta forma.
Ara toca pensar en aquest 2019 en que el ritme de curses també serà baix en quantitat, però en el que alguna marató caurà, encara que només sigui per gaudir-ne!!
Bon any 2019!!1 salut i kms

 Amb les Girunneres abans de la sortida

La gent del Club Atletisme Girona, corrent, muntant bosses, desmuntant després de la cursa,  amb voluntaris al circuit... però sempre presents!!!




Primera Sant Silvestre compartida

Amics i sobretot bona gent que aquest 2018 ens ha regalat..




 Esperant el tret de sortida de la Sant Silvestre

miércoles, 12 de diciembre de 2018

LANZAROTE INTERNACIONAL MARATÓN 2018

 Recollida de dorsals


Lanzarote…. Una illa que no et deixa indiferent. Em va enamorar fa prop de 25 anys, el 1994, quan hi vaig anar per primera vegada, i amb la d’aquest any ja son 5 les ocasions en que he visitat aquesta illa. Les 3 primeres amb motiu de la celebración de l’Ironman, i tant l’any passat com aquest amb motiu de la seva marató.

Una marató a la que per segon cop hi anava com a llebre de la prova, per aquells corredors que la volen córrer en 4 hores i 15 minuts. En aquesta ocasió, el viatge era amb molt bona companyia, la Lídia, que visitava Lanzarote per primera vegada, a més de la Carme i en Xicu. Un vol plàcid d’anada, recollida del cotxe al mateix aeroport i trasllat fins a Costa Teguise, a uns 15kms, fins el Sands Beach Resort, organitzador de la prova, on estaríem allotjats durant 4 nits. El fet de fer de llebre de la marató feia que tingues uns dies de la estança pagada, i ens posessin un apartament per tots nosaltres.

Temps per la recollida de dorsals, en Xicu faria els 10km, la Lídia la mitja marató, a mi em tocava la marató.. distàncies per tots els gustos. Una petita volta per les instal·lacions, recollida de l’equipació per fer de llebre i a sopar abans d’anar a dormir aviat. Corríem dissabte i tocava matinar. De bon matí ja es presagiava que aquest any el vent ens posaria a prova a totes i tots. És típic d’aquesta illa que hi bufi, però aquest cop ja ho feia ja a primera hora i fort. La tornada seria complicada. Però primer calia esmorzar per agafar forces.

Els maratonians sortiríem a les 8 del matí just davant del mateix resort, en un circuit d’anada i tornada fins a Puerto del Carmen, on trobaria a la Lídia que a les 10h30 prendria la sortida de la mitja marató. Fins allà la mateixa organització els traslladaria en bus, com ho farien amb els participants dels 10km que tenien la sortida a les 12h des de la capital, Arrecife.

Un circuit sempre al costat del mar, agradable, que transcorre pel passeig marítim de les diferents localitats, fent uns quilòmetres just al límit del mateix aeroport. Amb un grup de corredors darrera meu, anàvem avançàvem sempre al ritme previst, fins al punt de gir. Allà aprofitava per fer-me un parell de fotos amb la lídia que em donava els seus ànims, abans d’encarar la part més complicada, la tornada amb el fort vent en contra, i en alguns trams amb algunes pujades que anàvem acabant amb les forces de tots els participants. Mantenint el ritme al que havia d’anar, poc a poc els acompanyants anaven quedant endarrerits i acabava avançant sol a moltes estones, recollint i intentant animar als maratonians que anava agafant. Les forces de tots eren cada cop més justes.

Prop d’Arrecife em començaven a passar els primers participants de la mitja marató, que també patien les condicions meteorològiques. La marató te la seva part física, mental i espiritual. I Lanzarote, tan semblant a Hawaii, és una illa que et posa a prova, a la que sempre has de respectar i que et fa veure que la seva força, la de la naturalesa, sempre serà més forta que la nostra, la dels humans, i que quan vulgui sempre et derrotarà.

Una mica després del km 36, la calor, el fort vent, la humitat m’atacaven de ple. Uns moments d’incertesa, de parar per prendre aire, beure i menjar, abans de caminar una mica per recuperar. El físic momentàniament fallava, però era el moment de fer servir la ment per seguir avançant, igual que aquell punt d’espiritual que te la marató. Mirar dintre teu i saber que com a la vida, cal superar els problemes i seguir cap endavant. Poc a poc, metre a metre, tocava tornar a córrer. La feina ja estava feta, havia guiat al grup que s’havia anar quedant corredor a corredor, vençuts també per l’illa, i que lluitaven des del seu interior per aconseguir demostrar-li que érem forts i arribaríem al final.

Una línia de meta que arribava després de 4 hores i 21 minuts, amb molta alegria i emoció, com a cada pas per sota de l’arc d’arribada d’una marató. La medalla, un tros de metall amb un gran valor sentimental pel que representa, i a esperar a la Lídia que venia corrent la seva mitja marató. També ella arribaria contenta, feliç i meravellada pel recorregut vora el mar. Segurament, ja una mica enamorada d’aquesta illa també. Més tard arribava en Xicu, meritori en els seus 10km, amb el seu genoll adolorit de molts anys corrent i caminant, però demostrant un cop més que és incombustible.

Després de passar per el magnífic avituallament final, cal mencionar la gran organització que hi ha darrera de l'esdevenient, temps per una banyada recuperadora en una de les piscines del complexe, abans de començar a fer turisme recorrent durant aquella mateixa tarda i els dos dies següents molts indrets de Lanzarote, tan petita en extensió però tan rica en varietat de paisatges. Captivadora en extrem i acollidora gràcies als seus habitants. I com no, matins per aprofitar també per córrer tranquil·lament pel passeig o per camins envoltats de lava, assaborint l’essència de la mateixa terra.

A l’hora de marxar, un cop més, la recança de saber que hi deixes una mica de tu, del teu cor, però aquest cop més feliç que mai d’haver-la compartit amb la gent que m’envolta. I sobretot, pensant ja en un retorn, que de ben segur existirà en el futur.

A córrer de nou, senzillament a relaxar-nos, el motiu per tornar-hi serà el de menys. La marató 108 ja és a les cames.

 Preparats pel repte del dia!!!!
 Amb les llebres de la marató abans de sortir
 Amb en Juan Carlos.. ànima de la prova
 L'equip de llebres
 En plena feina!!!!
 Imatges que valen més que 1.000 paraules!!!
 Vistes espectaculars al capvespre
 Matins aprofitats
 km 37/38 de la marató
 Parc Nacional del Timanfaya
 El "meu grup" vist per darrera
Recuperant cames després de l'esforç

domingo, 25 de noviembre de 2018

Cursa de Banyoles

 Amb els companys del Club Triatló Banyoles abans de la sortida
Més de 5 mesos sense portar un dorsal en una cursa a peu.. aquest és el temps transcorregut des de principis de juny. Un triatló, la part de ciclismo d'un altre triatló per relleus i les travesses de L'Estany de Banyoles i la de Sant Martirià. La veritat cal dir-ho, tampoc havia trobat a faltar fer-ho... al final, la vida son preferències.
Però avui tocava córrer a "casa", a la cursa de Banyoles. Amb canvi de recorregut degut a l'aigua de la pluja que ha descarregat aquestes últimes setmanes, aquest cop després de sortir de la Plaça de les Rodes, un tram per la mateixa ciutat abans d'agafar un dels carrils vora l'Estany fins a Can Morgat, on fent un gir n'agafavem l'interior per retornar cap a la zona del Club Natació Banyoles, seguir corrent a tocar de l'Estany abans de girar de nou cap al punt d'arribada. Final amb butifarra per recuperar energies, tot conversant amb la resta de participants en un dia en que la meteorología ens ha acompanyat.
Uns bons 8,3 kms de circuit practicment planers al costat de la Lídia, que han servit per fer una mica de test de qualitat.
Al finalitzar, un bon bany a les fresques aigües de L'Estany com a recuperador muscular.
 Amb l'equip femení del club Natació Banyoles
Bany recuperador per finalitzar

domingo, 2 de septiembre de 2018

33 TRIATLÓ DE BANYOLES 2018



Sortint de l'aigua l'any 1989

Corrent al costat dels Banys Vells en aquella primera edició en la que vaig participar. No només he canviat jo, també l'entorn de L'Estany.
Després d'un temps sense escriure, i sense competir, avui toca tornar a fer una entrada al blog. L'ocasió s'ho ben mereix.
Aquest dissabte 1 de setembre s'ha celebrat a Banyoles la 33a edició del Triatló de Catalunya- Banyoles. Tot i que a principi d'any no entrava en cap moment participar-hi, doncs tot i tenir bicicleta la tenia aparcada, el bon devenir dels fets al llarg dels mesos em van portar a retornar a fer sortides en bici. 
Aquest fet, sumat a altrres factors com la motivació externa i el fet de que aquest 2018, si disputava un triatló, serien 30 temporades en actiu en aquest esport, em van portar finalment a inscriure'm. Es sumava també el fet de que Banyoles va ser també el primer triatló de distancia olímpica que vaig disputar.
Així doncs, tenia per davant 1.500 metres de natació, després d'un bon estiu de sessions en el mateix Estany de la ciutat. 40km de ciclisme, el sector on tenia clar que patiria més, doncs era en el que anava més fluix, i finalment 10km de cursa a peu on tocaria disfrutar del meu segment preferit, tot i el cansanci que ja portaría acumulat.
Un circuit de natació sense possibilitat de desviar-te gràcies als camps de regata instal·lats sempre sobre les tranquiles aigües de L'Estany, que començava super motivat després de rebre bona energia positiva, i amb la idea clara de donar el màxim en aquest primer sector per guanyar temps de cares al ciclisme. De menys a més, augmentant el ritme metre a metre, sortia de l'aigua cap a boxes, entre els crits d'ànims de l'equip de recolçament. A més moltes cares conegudes que també m'animaven, aventatge de córrer practicamen a casa.
Un bon tram ciclista, millor de l'esperat, intentant en alguns moments agafar alguns dels grups que venien per darrera, tot i que al no ser el meu sector favorit, tampoc em podía beneficiar gaire estona de pedalar dins d'ells. Dues voltes amb les pujades cap a Melianta, i la d'Esponella un cop donavem la volta en aquesta localitat,  i amb le vent en contra de tornada en cadascuna de les voltes, sobretot al Pla de Martís. Una llarga recta sense cap protección quan bufa el vent. Al final un parcial en el que quedaba més satisfet, a un ritme superior al que esperaba inicialment.
Finalemnt posava peu a terra decidit a recuperar el major nombre de posicions en els 10km de cursa a peu finals. Així ho feia, quilòmetre a quilometre em notava bé, corrent sempre per sota dels 4minuts i 30 segons per quilòmetre, per finalment realitzar aquest sector en 43 minuts i 39 segons, no tan lluny de les marques que feia fa uns anys.
Mes que satisfet del resultat final, senzillament volia pasar-ho be dins el patiment que soposa córrer un triatló, i realemnt era el que aconseguia, disfrutant de cada metre i cada moment de la competició. 
Us deixo unes fotos d'aquell primer triatló de Banyoles que vaig córrer el 1989 i fotos d'aquesta edició, el que tinc clar és que segeuixo disfrutant tant o més de l'esport.



Sortida de l'aigua, camí des boxes





Al pas per Meliante, on la també tenia equip de recolçament.






Nómes 100 metres per crear la línea de meta.. després de 30 temporades, amb la mateixa il·lusió de sempre

miércoles, 13 de junio de 2018

CAMINO DE SANTIAGO 2018 (RONCESVALLES- LOGROÑO)

 Les mini peregrines i el mini peregrí
Sovint a la vida somiem en projectes, objectius, en reptes, en conèixer més del món, de les seves gents, de nosaltres mateixos. Molts d’aquests somnis que tenim es poden complir amb més o menys facilitat i rapidesa, altres malauradament mai arriben a fer-se realitat. Altres de vegades queden molt temps en un segon pla, hi son, els portem dins, però per diferents circumstàncies els anem postergant en el temps. Pensem que més endavant els podrem dur a terme, i donem prioritat a altres coses que la vida ens presenta, de forma més immediata.
O potser tot va més enllà de la circumstància de que sorgeixen altres coses a fer, i és el fet de que la vida ens diu realment quan és el moment per realitzar aquell somni llargament guardat dins nostre.
Quant pot fer que somiava amb un dia començar a fer el “Camino” de Santiago… sé que fa molts i molts anys ja tenia dins meu les ganes de ser-hi. Havia llegit llibres, tenia guies de com afrontar-lo, però els anys passaven i no apareixia el moment oportú, o com he dit, no som nosaltres qui busquem aquest moment, si no que se’ns presenta quan menys ho esperes.
Una trobada casual, o potser la vida fa que les trobades no ho siguin de casuals, amb una amiga amb la que de tant en tant ja hi parlava, la Lídia Comalat,  a l’encreuament entre Santa Clara i el Carrer Nou, a mitjans d’abril, convertia el que era un somni guardat en un racó del meu cervell en una realitat. Sense temps de pensar-ho, de pair-ho. La conversa començava parlant de córrer, Ella venia de fer la marató de Barcelona i a mi m’esperava la d’Empúries en breu. A partir d’aquí m’explicava que en poques setmanes anava a fer un tram del Camino amb 3 amigues, la Rosa Balateu, l’Anna Abras i l’Anna Barba. El meu comentari, sortit de cop, era que feia temps que el volia fer, i el seu, tot seguit, que m’afegís al grup.. I dit i fet.
M’explicava que seria un viatge de dilluns a diumenge, amb 5 etapes entre Roncesvalles i Logroño amb el servei d’hostal, sopar, esmorzar i transport de les maletes inclòs. Només hauríem de portar a sobre la motxilla amb aigua, capelina, roba d’abrigar, i els quatre elements més essencials per cada etapa. I com manies no en tinc cap, em semblava perfecte la proposta.
A partir d’aquí em tocava contactar amb la empresa, mirar de que poguessin afegir-me als mateixos hostals que el grup, agafar els bitllets de tren per anar a Pamplona i tornar des de Logroño.. i esperar que arribes el dia.
Per fi el 4 de juny començava el viatge, fins a Barcelona primer, per canviar de tren i seguir rumb a Navarra. D’aquí, després de començar a conèixer ja a altres peregrins durant el trajecte, ens desplaçàvem fins a Roncesvalles en autocar, i d’aquí a Espinal, on teníem l’allotjament, en una furgoneta que ens esperava.
Un poble petit tranquil on dormíem la primera nit. Una passejada per fer temps pels seus carrers solitaris abans de fer el primer sopar junts. Des del primer moment puc dir que el grup, a part de la Lídia que ja la coneixia, la resta les havia conegut gràcies al Camino, em van acollir meravellosament. Al llarg de molts kilòmetres i hores durant els propers dies ens aniríem coneixent tots millor.
Dimarts arribava el gran moment, donar el primer pas d’aquesta aventura, sota la pluja, que al llarg del dia ens acompanyaria en diferents fases, de forma intermitent, però que sota d’alguns dels boscos pels que tocava caminar en aquesta primera etapa, es feia agradable i en cap moment ens arribava a molestar. Amb un paisatge verd, agraït per les pluges de les últimes setmanes, arribàvem fins a Zubiri, final del dia. Els primers 22 kilòmetres de camí ja estaven fets, el primer pas donat, i les ganes de seguir el dia següent eren moltes.

 El Camino ens començava a captivar, moments que camines amb la resta del grup, amb una part, o trams on caminaves sol amb tu mateix, pensant, saborejant cada pas amb una tranquil·litat, pau, que durant els dies duraria aquest primer tram ens acompanyarien sempre.
Aquest cop ben sopat anàvem ràpidament cap a dormir, al dia següent ens esperava una bona caminada, ajuntàvem 2 etapes, el que sumaven 47km, per arribar fins a Puente La Reina. D’aquesta forma podríem arribar el dissabte al destí final. Una etapa llarga, doncs el primer pas el fèiem a les 8 del matí i arribàvem de fosc, a 2/4 d’11 de la nit al destí final, on ens esperava un amic al que havia conegut a la marató de Lanzarote, en Javi Sotes, natural d’aquella localitat. Pel camí seguíem trobant peregrins amb els que parlàvem, tots compartim la mateixa vivència, amb motius diferents, però caminant en la mateixa direcció, i sempre amb el “buen camino” com a salutació.
Pel camí coincidíem de nou amb una senyora que ja havíem trobat al tren, a l’autocar i al final de la primera etapa, la Valdi. Gallega de naixement, porta prop de 50 anys a Granollers, i ja jubilada feia el recorregut per tercer cop, aquest amb intenció d’arribar fins a Santiago. Amb ella compartíem el dinar a Pamplona, ja no la veuríem més, ella parava allà i a nosaltres ens tocava seguir endavant fins a Puente La Reina, amb el pas de l’Alto del Perdon pel mig, un dels llocs emblemàtics del recorregut.
L’arribada de nit va posar un punt de misticisme al tram final, unit als riures i bon moment que ens va proporcionar la Lídia quan va descobrir en la foscor una cuca de llum. Cada cop més difícils de veure, si més no per les nostres contrades, i que en els dies posteriors en proporcionaria algun moment de record i rialles, recordant el cansament que en aquell moment portàvem a sobre.
La tercera etapa la començàvem amb més calma, el recorregut era més curt, de 24 km, i ens portaria fins a Estella. L’entorn anava canviant a mida que el camí avançava, de forma inexorable, dels primers boscos havíem canviat a camins i pistes més amples, amb pujades i baixades més fàcils de transitar, envoltats de camps de cereals, vistes que intentàvem disfrutar, igual que els pobles, ermites, fonts, a on ens portaven aquests camins.
El fet d’anar en grup, aquí, en qualsevol activitat, ens creava un vincle de companyerisme que sense adonar-nos ens anava unint. A moments sols, amb algun altra membre dels que érem, però sobretot sempre buscant el ritme, l’avançar que no deixes mai a ningú enrere. Parant de tant en tant quan ens feia falta, creant un clima on tots érem un sol. Una entrada bonica a Estella, on els últims 2 kilòmetres es feien eterns, dins el poble i amb una pluja, que ja amb ganes d’arribar a l’allotjament, ens augmentava la sensació de cansament. Tot i això, un cop dutxats i amb el sol un altre cop sobre nosaltres, encara tindríem temps de sortir a fer una visita a la població.

La quarta etapa era la més curta de totes, poc més de 21km entre les poblacions d’Estella i Los Arcos, un petit però animat poble, amb la seva plaça amb terrasses plenes de peregrins recuperant les forces, davant la imponent església. Construïda segurament en principi per ser Catedral o un convent, disposava d’un claustre. Allà escoltàvem les histories que una dona, voluntària, i orgullosa del seu poble, ens explicava amb tot l’entusiasme del món. Anàvem a dormir pensant que tot i el cansanci, només ens quedava una última etapa que ens portaria fins a Logroño, punt final del tram que ens proposàvem fer aquest any.



De los Arcos fins a Logroño, una mica més d’una etapa.. 30 km que si bé no eren molt complicats en el seu desnivell, s’havien de fer i amb l’acumulament dels 4 dies anteriors a les cames tampoc serien fàcils del tot. Però les ganes d’acabar, i sobretot la gran aventura que ens estava proporcionant el viatge, ens feia estar contents i alegres. Pensant ja en les tapes que ens menjaríem al vespre, la parada per dinar al bonic poble de Viana, l’aprofitàvem per començar ja amb aquest tipus de menjar. Encara teníem els últims 12km per davant, ja ho cremaríem caminant i en aquell moment ens venia de gust aquest tipus de menjar. Teníem la ciutat de Logroño a la vista des de feia estona, i lenta, però inexorablement, s’acostava. La entrada a la ciutat la immortalitzàvem amb una foto sobre el riu Ebre. Arribàvem a una ciutat que estava en festes, el dia de la Rioja, i l’ambient era formidable. Primer de tot necessitàvem una bona dutxa i un descans, abans de deixar-nos perdre pel casc antic, ple de gom a gom amb les celebracions, per finalitzar al Carrer Laurel, el més conegut de la zona de tapes. Ens havíem guanyat de sobre els vins i les tapes.
Al dia següent ens esperava el retorn cap a casa en tren. Però tot i que aquesta part d’aquest viatge arribava a la seva fi, no notava tristesa. Com sempre el més important era el camí recorregut durant aquests dies, i sobretot la bona companyia durant tot el trajecte, a més dels nous camins que començaven gràcies al Camino.
Com he escrit al principi, potser, segurament, no he estat jo qui ha decidit quan tocava començar el Camino de Santiago, si no la mateixa vida o el propi Camino que m’ha cridat quan realment era el meu moment de fer el primer pas.

L’any que ve, si tot va bé, hi tornarem a fer un tram més amb intenció de que un dia, després d’haver-lo disfrutat pas a pas, arribarem a Santiago, i que dins nostra ens quedarà cada petjada i cada moment viscut. Gràcies Lídia, Rosa, Anna i Anna per aquest primer trajecte, per aquests 145 kilòmetres compartits, pels esmorzars, dinars, sopars i alguna cervesa al voltant d’una taula. Per tot el que ens ha portat aquesta setmana, i per tot el que ens queda encara per davant. Eternament agraït. 






 Allà on comença el Camino, sota la pluja, però amb molta ilusió.. Roncesvalles

 Parades al camí per immortalitzar moments irrepetibles

 El Alto del Perdon
 Gracias por tu hospitalidad en tu tierra, Javi Sotes
 Entrada a Logroño... fí del primer trajecte del nostre viatge, després de 145kms
Celebració final ben merescuda