MARATÓ CONFINADA PER LA
FEM... LA 114!!!
Quan
després de 113 maratons creia que ja ho havia vist tot en marató.. o gairebé
tot, ha arribat la 114 en unes condicions que mai m’hauria imaginat. Podia
somiar en anar a córrer un dia a Nova York, Canada, Atenes, Hawaii o qualsevol
altre punt del planeta. El que no hauria imaginat mai era que un dia acabaria
corrent una marató sencera... dins de casa.
Però
la situació que hem viscut i estem vivint, amb unes setmanes totalment
confinats per la pandèmia del Covid-19, ens ha portat a totes i tots a
reinventar-nos. Hem hagut de fer exercici físic dins de casa. Els que tenien
maquinària específica per diferents esports, fent-la servir. Els que no,
buscant alternatives com classes virtuals per internet, córrer dins de pisos o
parkings, fem pujades d’escales... qualsevol modalitat era vàlida per
mantenir-nos actius.
A
mida que avançaven les setmanes, i tal com s’anava aproximant el 30 d’abril,
una idea em sorgia al cap. Aquest dia, dijous, faria 3 anys de la meva marató
centenària a Empúries, i a més el diumenge dia 3 s’hauria celebrat la edició
d’aquest 2020, una data que havia de ser especial per diferents motius.
Així,
uns dies abans, li expressava el que volia fer a la Lídia, a veure que li
semblava.. i coneixent-me, tenia clar que la faria. Però per una altra banda,
si ho pensava una mica també m’adonava de que era una mica absurd córrer 42,2km
pels passadissos sense cap més sentit que el fet de córrer.
Fins
que només 6 dies abans, em va venir al cap el motiu pel que valdria la pena
fer-ho. Estava en contacte amb la Montse Prats, de la Fundació Esclerosis Múltiple
(FEM), amb la que ja hem compartit projectes solidaris en el passat, per una
prova solidària i confinada de escales, córrer o squads solidària amb la
Fundació que s’havia de celebrar el 3 de maig. És en aquest moment que
decideixo córrer la Marató Confinada per la FEM, per tal de recaptar fons per
aquesta fundació.
I
és que en aquesta complicada situació que ens ha tocat viure, en que lògicament
tots els recursos han anat destinats a la lluita contra el Covid-19, moltes
altres organitzacions han quedat sense la possibilitat d’organitzar actes que
els hi aportin fons per les seves pròpies investigacions i ajudes als seus
pacients.
Dit
i fet, creava a la plataforma “Mi grano de arena” el repte per recaptar fons.
L’0bjectiu inicial, era el de recaptar 420 euros (10 euros per kilòmetre de la
marató, per posar-hi una xifra).
Ja
només quedava publicitar-ho.... i fer els preparatius per la Marató. D’entrada
ja decidia evitar les habitacions, doncs el fet d’entrar, fer 2 metres i girar
no em permetia guanyar molts metres, però ampliava les possibilitats de lesió.
Finalment aprofitaria el menjador del meu pis, on col·locaria una taula per
donar la volta amb l’avituallament i disposaria de l’equip de música i els cd’s
per anar canviant.
D’aquí
al passadís d’entrada, passaria per davant l’ascensor, i entraria al passadís
d’un altre pis buit, fins arribar a l’habitació del fons... un circuit
d’aproximadament 30 segons, amb un sol gir de 180º, algus de 45º i la volta a
la taula al menjador. Era el recorregut més ràpid possible i el més segur.
A
2 dies de la marató, el Punt Diari es feia ressò amb un article de la prova i
la causa solidària, el que contribuiria a donar també visibilitat a la
Fundació, i el dia abans em trucaven de la Cadena Ser, per saber també de l’esdeveniment,
i quedàvem que durant el matí del dijous em trucarien en directe des d’un dels
seus programes per veure com anava.
I
finalment arribava el dijous, amb els nervis del dia anterior superats (aquest
com més pronunciats que en anteriors maratons per la situació en que la
correria). Esmorzar tranquil sense pressió, preparació de tota la logística, i
esperar que a voltants de 2/4 de 9 em fes una vídeo trucada la Lídia des de Banyoles
per donar-me la sortida.
El
que em feia més por era el cap, que no em fes una mala pasada, més que el físic
en si mateix, i per superar-ho tindria al meu costat a molta gent que m’aniria
enviant missatges, fotos, vídeos.. que aniria contestant al llarg del matí. La gent
de Banyoles, les Girunneres em mantindrien la ment activa. També les meves
nebodes pujaven des del pis de sota de tant en tant a veurem i a fer-me alguna
foto. Inclús el meu pare també venia a donar-me ànims.
Una
altra forma de distreure el cap eren els directes a Instagram cada hora, per
anar comunicant com anava i els kilòmetres que portava recorreguts. Alguna vídeo
trucada en directe, i la entrevista en directe a la ràdio.
Així,
sense cap moment de defalliment, i sabent que la causa per la que corria també
em donava un gran suport moral, arribava al final de la marató. En aquell
moment també havien pujat les meves nebodes i el meu nebot per fer la foto d’arribada.
Una
matinal i una marató que havia valgut la pena de córrer. I més enllà de la
marca final, res dolenta per fer-la dins el pis, de 5h24’, el que era més
important eren els 660 euros recaptats i la visibilitat donada a la Fundació
Esclerosi Múltiple.
Per
sort, el recorregut no em deixava cap lesió ni cap molèstia. No ha estat una
marató convencional, però si una de les més emotives que he corregut, a la
mateixa alçada de la 75, quan el meu pare estava en coma, o la 100, totes dues corregudes
a Empúries. I per això mateix, mereix estar al curriculum com la 114
No
sabem quan serà la propera, doncs amb la actual situació, trigarem temps a tenint
proves atlètiques, si més no multitudinàries. Però en aquest moment no és tampoc
el més important. El que realment importa és arribar al final d’aquest túnel en
el que tots estem.
