miércoles, 13 de junio de 2018

CAMINO DE SANTIAGO 2018 (RONCESVALLES- LOGROÑO)

 Les mini peregrines i el mini peregrí
Sovint a la vida somiem en projectes, objectius, en reptes, en conèixer més del món, de les seves gents, de nosaltres mateixos. Molts d’aquests somnis que tenim es poden complir amb més o menys facilitat i rapidesa, altres malauradament mai arriben a fer-se realitat. Altres de vegades queden molt temps en un segon pla, hi son, els portem dins, però per diferents circumstàncies els anem postergant en el temps. Pensem que més endavant els podrem dur a terme, i donem prioritat a altres coses que la vida ens presenta, de forma més immediata.
O potser tot va més enllà de la circumstància de que sorgeixen altres coses a fer, i és el fet de que la vida ens diu realment quan és el moment per realitzar aquell somni llargament guardat dins nostre.
Quant pot fer que somiava amb un dia començar a fer el “Camino” de Santiago… sé que fa molts i molts anys ja tenia dins meu les ganes de ser-hi. Havia llegit llibres, tenia guies de com afrontar-lo, però els anys passaven i no apareixia el moment oportú, o com he dit, no som nosaltres qui busquem aquest moment, si no que se’ns presenta quan menys ho esperes.
Una trobada casual, o potser la vida fa que les trobades no ho siguin de casuals, amb una amiga amb la que de tant en tant ja hi parlava, la Lídia Comalat,  a l’encreuament entre Santa Clara i el Carrer Nou, a mitjans d’abril, convertia el que era un somni guardat en un racó del meu cervell en una realitat. Sense temps de pensar-ho, de pair-ho. La conversa començava parlant de córrer, Ella venia de fer la marató de Barcelona i a mi m’esperava la d’Empúries en breu. A partir d’aquí m’explicava que en poques setmanes anava a fer un tram del Camino amb 3 amigues, la Rosa Balateu, l’Anna Abras i l’Anna Barba. El meu comentari, sortit de cop, era que feia temps que el volia fer, i el seu, tot seguit, que m’afegís al grup.. I dit i fet.
M’explicava que seria un viatge de dilluns a diumenge, amb 5 etapes entre Roncesvalles i Logroño amb el servei d’hostal, sopar, esmorzar i transport de les maletes inclòs. Només hauríem de portar a sobre la motxilla amb aigua, capelina, roba d’abrigar, i els quatre elements més essencials per cada etapa. I com manies no en tinc cap, em semblava perfecte la proposta.
A partir d’aquí em tocava contactar amb la empresa, mirar de que poguessin afegir-me als mateixos hostals que el grup, agafar els bitllets de tren per anar a Pamplona i tornar des de Logroño.. i esperar que arribes el dia.
Per fi el 4 de juny començava el viatge, fins a Barcelona primer, per canviar de tren i seguir rumb a Navarra. D’aquí, després de començar a conèixer ja a altres peregrins durant el trajecte, ens desplaçàvem fins a Roncesvalles en autocar, i d’aquí a Espinal, on teníem l’allotjament, en una furgoneta que ens esperava.
Un poble petit tranquil on dormíem la primera nit. Una passejada per fer temps pels seus carrers solitaris abans de fer el primer sopar junts. Des del primer moment puc dir que el grup, a part de la Lídia que ja la coneixia, la resta les havia conegut gràcies al Camino, em van acollir meravellosament. Al llarg de molts kilòmetres i hores durant els propers dies ens aniríem coneixent tots millor.
Dimarts arribava el gran moment, donar el primer pas d’aquesta aventura, sota la pluja, que al llarg del dia ens acompanyaria en diferents fases, de forma intermitent, però que sota d’alguns dels boscos pels que tocava caminar en aquesta primera etapa, es feia agradable i en cap moment ens arribava a molestar. Amb un paisatge verd, agraït per les pluges de les últimes setmanes, arribàvem fins a Zubiri, final del dia. Els primers 22 kilòmetres de camí ja estaven fets, el primer pas donat, i les ganes de seguir el dia següent eren moltes.

 El Camino ens començava a captivar, moments que camines amb la resta del grup, amb una part, o trams on caminaves sol amb tu mateix, pensant, saborejant cada pas amb una tranquil·litat, pau, que durant els dies duraria aquest primer tram ens acompanyarien sempre.
Aquest cop ben sopat anàvem ràpidament cap a dormir, al dia següent ens esperava una bona caminada, ajuntàvem 2 etapes, el que sumaven 47km, per arribar fins a Puente La Reina. D’aquesta forma podríem arribar el dissabte al destí final. Una etapa llarga, doncs el primer pas el fèiem a les 8 del matí i arribàvem de fosc, a 2/4 d’11 de la nit al destí final, on ens esperava un amic al que havia conegut a la marató de Lanzarote, en Javi Sotes, natural d’aquella localitat. Pel camí seguíem trobant peregrins amb els que parlàvem, tots compartim la mateixa vivència, amb motius diferents, però caminant en la mateixa direcció, i sempre amb el “buen camino” com a salutació.
Pel camí coincidíem de nou amb una senyora que ja havíem trobat al tren, a l’autocar i al final de la primera etapa, la Valdi. Gallega de naixement, porta prop de 50 anys a Granollers, i ja jubilada feia el recorregut per tercer cop, aquest amb intenció d’arribar fins a Santiago. Amb ella compartíem el dinar a Pamplona, ja no la veuríem més, ella parava allà i a nosaltres ens tocava seguir endavant fins a Puente La Reina, amb el pas de l’Alto del Perdon pel mig, un dels llocs emblemàtics del recorregut.
L’arribada de nit va posar un punt de misticisme al tram final, unit als riures i bon moment que ens va proporcionar la Lídia quan va descobrir en la foscor una cuca de llum. Cada cop més difícils de veure, si més no per les nostres contrades, i que en els dies posteriors en proporcionaria algun moment de record i rialles, recordant el cansament que en aquell moment portàvem a sobre.
La tercera etapa la començàvem amb més calma, el recorregut era més curt, de 24 km, i ens portaria fins a Estella. L’entorn anava canviant a mida que el camí avançava, de forma inexorable, dels primers boscos havíem canviat a camins i pistes més amples, amb pujades i baixades més fàcils de transitar, envoltats de camps de cereals, vistes que intentàvem disfrutar, igual que els pobles, ermites, fonts, a on ens portaven aquests camins.
El fet d’anar en grup, aquí, en qualsevol activitat, ens creava un vincle de companyerisme que sense adonar-nos ens anava unint. A moments sols, amb algun altra membre dels que érem, però sobretot sempre buscant el ritme, l’avançar que no deixes mai a ningú enrere. Parant de tant en tant quan ens feia falta, creant un clima on tots érem un sol. Una entrada bonica a Estella, on els últims 2 kilòmetres es feien eterns, dins el poble i amb una pluja, que ja amb ganes d’arribar a l’allotjament, ens augmentava la sensació de cansament. Tot i això, un cop dutxats i amb el sol un altre cop sobre nosaltres, encara tindríem temps de sortir a fer una visita a la població.

La quarta etapa era la més curta de totes, poc més de 21km entre les poblacions d’Estella i Los Arcos, un petit però animat poble, amb la seva plaça amb terrasses plenes de peregrins recuperant les forces, davant la imponent església. Construïda segurament en principi per ser Catedral o un convent, disposava d’un claustre. Allà escoltàvem les histories que una dona, voluntària, i orgullosa del seu poble, ens explicava amb tot l’entusiasme del món. Anàvem a dormir pensant que tot i el cansanci, només ens quedava una última etapa que ens portaria fins a Logroño, punt final del tram que ens proposàvem fer aquest any.



De los Arcos fins a Logroño, una mica més d’una etapa.. 30 km que si bé no eren molt complicats en el seu desnivell, s’havien de fer i amb l’acumulament dels 4 dies anteriors a les cames tampoc serien fàcils del tot. Però les ganes d’acabar, i sobretot la gran aventura que ens estava proporcionant el viatge, ens feia estar contents i alegres. Pensant ja en les tapes que ens menjaríem al vespre, la parada per dinar al bonic poble de Viana, l’aprofitàvem per començar ja amb aquest tipus de menjar. Encara teníem els últims 12km per davant, ja ho cremaríem caminant i en aquell moment ens venia de gust aquest tipus de menjar. Teníem la ciutat de Logroño a la vista des de feia estona, i lenta, però inexorablement, s’acostava. La entrada a la ciutat la immortalitzàvem amb una foto sobre el riu Ebre. Arribàvem a una ciutat que estava en festes, el dia de la Rioja, i l’ambient era formidable. Primer de tot necessitàvem una bona dutxa i un descans, abans de deixar-nos perdre pel casc antic, ple de gom a gom amb les celebracions, per finalitzar al Carrer Laurel, el més conegut de la zona de tapes. Ens havíem guanyat de sobre els vins i les tapes.
Al dia següent ens esperava el retorn cap a casa en tren. Però tot i que aquesta part d’aquest viatge arribava a la seva fi, no notava tristesa. Com sempre el més important era el camí recorregut durant aquests dies, i sobretot la bona companyia durant tot el trajecte, a més dels nous camins que començaven gràcies al Camino.
Com he escrit al principi, potser, segurament, no he estat jo qui ha decidit quan tocava començar el Camino de Santiago, si no la mateixa vida o el propi Camino que m’ha cridat quan realment era el meu moment de fer el primer pas.

L’any que ve, si tot va bé, hi tornarem a fer un tram més amb intenció de que un dia, després d’haver-lo disfrutat pas a pas, arribarem a Santiago, i que dins nostra ens quedarà cada petjada i cada moment viscut. Gràcies Lídia, Rosa, Anna i Anna per aquest primer trajecte, per aquests 145 kilòmetres compartits, pels esmorzars, dinars, sopars i alguna cervesa al voltant d’una taula. Per tot el que ens ha portat aquesta setmana, i per tot el que ens queda encara per davant. Eternament agraït. 






 Allà on comença el Camino, sota la pluja, però amb molta ilusió.. Roncesvalles

 Parades al camí per immortalitzar moments irrepetibles

 El Alto del Perdon
 Gracias por tu hospitalidad en tu tierra, Javi Sotes
 Entrada a Logroño... fí del primer trajecte del nostre viatge, després de 145kms
Celebració final ben merescuda

miércoles, 23 de mayo de 2018

Rock'n'Roll Liverpool Marathon


Liverpool.. un vell somni fet realitat!!! Doncs si, aquesta era una ciutat que ja des de jove m’havia cridat l’atenció, bàsicament per dos temes. Per un costat era la ciutat dels Beatles, i per l’altre l’equip insígnia de la ciutat, el Liverpool F.C. sempre m’havia caigut bé. Des de petit sabia que el seu estadi estava situat a Anfield Road i em feia gracia un dia poder visitar-lo. El que no sabia llavors seria la forma tant curiosa en que faria aquesta visita.
Fa un parell d’anys vaig estar a punt d’anar a córrer la seva marató, però finalment tot va quedar en un intent. Però seguia als meus pensaments anar-hi.. i aquest 2018 finalment ho he aconseguit.
Tot va començar quan a l’octubre li vaig dir a la meva filla com ho tenia per temes de feina per anar, i em va dir que ho podia combinar. A partir d’aquí, una de les Girunneres, filla de Liverpool em va comentar que hi anava per debutar a la mitja marató que es celebra conjuntament amb la marató, així com una prova de 5km el dissabte. Aquest va ser el punt de partida per acabar formar un grup de 30 persones, entre gent del club (En Xicu, la Carme, en Toni i la Dolors) i unes quantes Girunneres que decidien preparar-se per córrer la seva primera mitja marató.
I van anar passant els mesos fins arribar al dia de marxar. El nostre grup érem el primer en emprendre el viatge, el divendres al migdia, una petita part volaven el mateix dia al vespre, i el gruix de l’expedició agavafen el vol el dissabte al migdia.
Aprofitàvem el divendres per anar a recollir dorsals, visitar la fira del corredor i per fer una visita al Museu de Liverpool, que aquest dia era obert fins les 10 de la nit. Sopar i cap a l’apartament a dormir, que el dissabte teníem els 5km a les 9h30’ del matí.
Un matí  que començava aviat a terres angleses, i es que a les 5h, obria un moment els ulls i ja era ben clar, pensant per un moment que ens havíem dormit tots.
Aquest any els 5km coincidien amb tota una festivitat al Regne Unit, el casament dels prínceps, i per aquest motiu molts participants corrien la prova disfressat de nuvis. Una cursa servia amb prop de 6.000 participants que feia al costat de la meva filla, disfrutant de la zona d’Albert Dock, antiga zona on en el passat hi havia les constructores de vaixell, i passant al costat del monument als Beatles.
També participaven en aquesta primera cursa en Xicu, la Carme, la Dolors, en Toni i la Rosa. Després de la dutxa una bona passejada, dinar al centre tots plegats, també amb la Laura, que aquest cop venia de sorpresa sense que saber-ho les noies, a donar suport. Ben dinat tocava visitar un dels emblemes de la ciutat, el museu dels Beatles. Un viatge al llarg de la historia d’aquest grup que va canviar el rumb de la música i que va marcar tota una època, que unes quantes dècades després, segueixen sent escoltats per totes les generacions.
Al sortir era el moment de reunir-nos ja tot el grup, la resta ja havien arribat a la ciutat i es convertia en un moment de gran alegria sobretot al saludar a la Laura per la sorpresa rebuda. Tot i que per un error meu, ja descobrien tot just aterrar la seva presència, al enviar per equivocació una foto del nostre dinar, vaig saber per un noi que vaig conèixer corrent la marató, i que viatjava amb elles, que la cridòria dins l’avió per la celebració de veure la foto va ser molt efusiva...
Unes quantes fotos de tot el grup, i cap a sopar. A Anglaterra sopen aviat, i teníem hora reservada per tots, o sigui que no quedava temps per gaire més cosa. Després de sopar una visita ràpida al carrer de Sant Mathew, on es troba The Cavern, local emblemàtic on van començar a tocar els Beatles. La visita i la cervesa ho deixàvem pel diumenge a la nit, ja amb la marató o la mitja marató finalitzades.
Per fi arribava el gran dia, a les 9 del matí hi havia la sortida de la mitja marató, en calaixos individuals separats per uns minuts per cada sortida, i a partir de les 10 els que corríem la prova reina, la Marató. També a l’1 del migdia es celebraria una milla, oberta a tothom i on la Nadeia prendria part.
Veiem sortir els primers calaixos de la mitja, abans d’anar cap a deixar les bosses al guarda-roba. A l’entrada control de les bosses per part dels gossos policia, en busca de qualsevol objecte sospitós, per dirigir-nos a continuació cap a la sortida. Aquest cop l’objectiu era clar, intentar acompanyar a en Felipe, un amic que treballa a Esports Parra, i que volia córrer en 3h45’. El pla era acompanyar-lo fins el km 30 més o menys, i que seguis amb les llebres fins al final, mentre jo seguiria al meu ritme per acabar per sota les 4 hores.
Un circuit realment trenca cames ens esperava, per l’altimetria sabíem que no hi havia moltes pujades dures, però tampoc donava la sensació de tots els puja i baixa que ens trobaríem. Segurament excepte els últims 6kms vora el riu, plans, no trobàvem en cap moment un tram pla que fes ni mig kilòmetre. Primers compassos al ritme previst, fins que finalment ens agafava la llebre de 3h45’ que havia sortit just darrera nostra, fet que es produïa arribant a l’estadi del Liverpool, just al km 10, després de passar al costat del camp de l’Everton, l’altre equip de la ciutat. El vell somni estava a punt de complir-se, i després de córrer al costat de la façana.. ho fèiem per l’interior, sota les grades del públic. Allà és on veia un túnel que portava directament darrera la porteria, i hi anava per la foto de rigor, que amablement em feia el noi de seguretat que vigilava que ningú entres al camp. Un moment màgic, i més a pocs dies de que el Liverpool F.C. disputi la final de la Champions League.
Seguia endavant veient i controlant la llebre a 200 metres per davant, i dins el grup a en Felipe. De nou cap al centre, al km 16 passaven per davant The Cavern, on feia una selfie per immortalitzar el moment. Just en aquell moment rebia un What’s d’una amiga que m’enviava ànims des de Banyoles, i davant la seva sorpresa li enviava la foto i una nota de veu. La practica de tantes maratons ja ha fet que pugui ser habitual que envií fotos i notes mentre corro, i a més és una bona forma de distreure’t. A aquestes alçades corria una estona amb en Víctor, un noi de la província de Barcelona que havia coincidit a l’avió amb les Girunneres, i havia fet amistat amb un aragonès i amb un noi de Madrid, en Javier, que corria la seva marató 26.. totes en llocs diferents. Ja m’ho diuen, no callo ni quan corro, però més enllà del fet de córrer, una marató és un fenomen social on conèixer gent nova.
Just passada la espectacular entrada a China Town, cap al km 20, veia de nou en Felipe, en una forta pujada, caminant. En aquest moment m’adonava que deuria tenir problemes físics. L’atrapava, i tot i que em deia que tires cap endavant, sense pensar-ho ni un moment en quedava al seu costat per arribar fins al final de la marató junts. Després de tot que més dóna el temps en si mateix, el que ens queda és el que vivim, i si un amic te un mal moment, un mal dia, el que importa és estar al seu costat. Com diu la dessuadora que havíem fet amb els Girunneres pel viatge, “you’ll never run alone” (mai correràs sol) basat en el famós himne que canten els seguidors del Liverpool abans dels partits.
Així que caminant quan el dolor de la cama l’apretava, i corrent de tant en tant alguns centenars de metres, seguiém avançant molts de cops per parcs grandiosos, on sortir a entrenar deu ser tot un plaer, per boniques urbanitzacions de les afores, i per llocs emblemàtics com el carrer Penny Lane, inspiració per una de les cançons dels Beatles, que sonava al nostra pas. Un lloc de parada per fer una altra foto.
Així arribàvem als últims 6 km, ja al costat del riu, i aquests si, pràcticament plans i amb la vista al fons de la ciutat, a la que a poc a poc ens aproximaven. Tot i el dolor a la cama, ja estes fins l’esquena, d’en Felipe, aconseguíem trobar finalment un ritme suau que aguantaríem  fins al final. A poc menys d’1 km, i després d’enviar un missatge per comunicar a la resta del grup que arribàvem, una petita representació de la expedició ens esperava i ens acompanyava fins a 200 metres de l’arribada, on al mig del públic hi havia la resta.
Creuàvem l’arc d’arribada després de 4 hores i 32 minuts, feliços i emocionats per aconseguir un cop més superar aquesta mítica distància i recordar la gesta del vell soldat grec Filípides. Rebíem una medalla molt merescuda, un tros de metall sense molt valor econòmic, però amb un gran valor sentimental, un petit tresor que guardo tot allà viscut al llarg dels més de 42km. Pel fet d’haver corregut també els 5km dissabte anava a recollir una medalla extra que rememora el fet de córrer els 2 dies.
D’aquí, i sense dutxar-nos, directament al dinar que ja teníem reservat gràcies a la Jacky, la Girunnera nascuda a Liverpool, i la seva família, per, recuperar tots les forces i riure una bona estona.
Després si, una bona dutxa, doncs hi havia per davant un altre gran moment.. anar a The Cavern, entrar en aquest lloc mític de la historia de la música, on escoltàvem un dels concerts que es feien en un dels escenaris, cervesa en mà. Un gran final per un gran dia en que tothom havia aconseguit finalitzar les seves proves.
El dilluns encara ens quedava temps de fer una mica més de turisme, visitant alguns dels racons de la ciutat, la seva Catedral Anglicana, i el dinar final abans de dirigir-nos cap a l’aeroport.
Finalitzava així, més que un cap de setmana llarg, un període d’uns mesos intensos, amb la preparació per part de les noies de la seva primera mitja marató, amb tots els nervis que això comporta, i dels preparatius d’un viatge que s’acabava convertint en una nova i extraordinària aventura per tot el grup.
Ara toca pensar en noves aventures, amb nous reptes i en alguna futura marató, doncs com dic, mentre m’emocioni i alguna llàgrima s’escapi, al principi i al final de les maratons, voldrà dir que val la pena seguir.. o sigui que després d’aquesta, la 107, en algun moment arribarà la 108. Però primer toca pensar en una altra gran aventura, que l’atzar de la vida, una trobada al carrer amb una amiga (un milió de gràcies per donar-me l’oportunitat d’acompanayar-vos), ha volgut que sigui en només 2 setmanes, un altra vell somni que voltava el meu cap des de fa anys.. El Camí de Santiago!!! El primer tram de Roncesvalles a Logroño ens espera a primers de juny, i no patiu que ja us aniré explicant aquesta nova historia.

Salut i kms... Cada dia més i millor











lunes, 30 de abril de 2018

15a Marató d'Empúries (29-4-2018)

 Amb la gent de Corredors.cat

Un nou dia a l'oficina maratoniana o com també podríem dir, un diumenge qualsevol... doncs si, Empúries ja forma un cop més part de la meva particular historia maratoniana.. i com sempre pasa amb aquesta marató, no decep mai. Cada any amb alguna sorpresa climatològica, sigui calor, fred, pluja, tramuntana o totes elles intercalades i barrejades al llarg del matí.

Primer de tot tocava fer el cafè tranquil·lament, les bones tradicions no s'han de deixar mai. Sense nervis, sense pressa.. a continuació acabar de preparar les coses i les fotos amb els molts coneguts i amics que estem sempre a Empúries. Fotos amb el grup de Corredors.cat i amb les Girunneres.. Un parell d'elles debutaven en mitja i unes quantes feien els 10km.

A primera hora semblava que el temps ens respectava.. però seguia l’avís de pluja, i així va ser a partir dels 30' de cursa, amb alguns moments amb xàfecs intensos. Però una marató és una marató i ens podem trobar de tot. Primers part de la marató  amb el grup de les 3h45' , sumant kms tots junts.

La intenció, l’objectiu, com últimament, era arribar entre les 3h45 i les 4 hores sense patir, doncs es tracta de sumar i en 3 setmanes toca una altra marató.
Cap al km28 mirant el rellotge em deixo anar una mica, sabent ja que el sub 4h, sino apareixia cap contratemps, estava assegurat. I així fins al final, sumant km a km, gaudint de l'entorn i animant als altres participants amb que em trobava, arribava al final de la marató 106 amb un temps de 3h55'18" i la satisfacció, un cop més, d'haver completat la distància.
Últimes fotos amb amics i companys ja amb la medalla de finisher i a pensar ja en Liverpool, el proper 20 de maig.


Llarga vida a la Marató d'Empúries
salut i kms a totes i tots!!!
 Girunnres on fire!!!!





 Més de 300 maratons en aquesta foto!!!!


lunes, 26 de marzo de 2018

MARATÓ DE MONTAUBAN



Marató finalitzada!!!
Després de córrer la gener la marató de Tarragona, ja tenia molt clar que aquest any no faria ni Vies Verdes (acompanyava a la mitja marató a una de les Girunneres que debutava a la distància) ni la de Barcelona que ja havia disputat en 18 edicions  i coincidia amb la jornada de l'Esport Femení a Girona.
Però dit i fet, i sense estar prevista inicialment, decidia finalment tornar a la ciutat francesa de Montauban on ja havia corregut al seva marató l'any anterior. Al no ser una de les grans maratons mediàtiques, podia realitzar la seva inscripció fins a últim moment (inclús el dia abans allà mateix), tot i que finalment la realitzava per internet pocs dies abans de la seva celebració.
Viatge sota la pluja fins arribar a aquesta localitat, situada a prop de Toulouse, tot i que al poc d'arribar la pluja ens deixaria per disfrutar una mica de la ciutat. Recollida de dorsals i una mica de turisme, sobretot gastrónomic (vins, tast de formatges.. que per això estavem a França), a sopar i a dormir, a només 400 metres  de la zona de sortida i arribada.
Conjuntament a la prova reina, també hi havia una mitja marató, uns 10km i una marató per relleus de 4 components. La marató sortiem a les 8h30' i la resta de proves mitja hora més tard. Més endavant ens passarien alguns dels primers corredors de la mitja, i a la segona de les voltes corredors de relleus.
Coneixedor del circuit, el mateix de l'any 2017, aquest constava de 2 voltes, primer per carrers una mica periférics, per tornar al centre de la ciutat, abans d'anar a buscar la llera del Garona. Un pas per sobre el pont ens portava a l'altra costat de la seva riba, per on corriem una estona abans de retornar a la zona de meta corrent per sobre el pont Vell de la localitat. El pas per la mitja marató, en paral·lel a l'arc d'arribada, ens portava a fer la segona volta, totalment igual.
25km corrent al costat de la llebra que portava la banderola de 3h45', fins que en aquest punt decidia agafar el meu ritme més tranquil per arribar bé fins al final. Uns últims km que es tornaven solitaris (finalitzariem en total 241 maratonians) en els que tocava lluitar contra el vent, no gaire fort, però que anava restant energies i forces als participants. 
Al final l'alegria de creuar la línia d'arribada de la meva marató número 105 amb un temps de 3h56'36" i pensant ja en les 2 properes, Empúries el proper 29 d'abril i Liverpool el 20 de maig.
Salut i kms per totes i tots!!!!






viernes, 23 de febrero de 2018

Mitja Marató Vies Verdes

 Últims minuts abans de la sortida amb en Toni, la Laura, la Roser, la Marta, l'Anna  i la Raquel
Diumenge passat tocava tornar a una distància oblidada de fa temps, no és la meva preferida, però aquesta cop tocava donar recolçament a les Girunneres. Concretament a la Roser que debutava en mitja marató, i la Marta que si ve ja havia corregut 2 cops la Behobia- Sant Sebastià de 20km, no ho havia fet encara als 21,1km d'aquesta prova.
Juntament amb la Laura decidiem acompanyar-les en aquest repte. A les 9 sortiem de Llagostera, al mateix moment que la resta de Girunneres que disputaven els 10km ho feien a Santa Cristina D'Aro. Un matí amb molt bona temperatura i assolejat, ens portava per la via verda camí al nostre destí, després de córrer una mica més de 2kms pels carrers de LLagostera per completar la distància. 
Un primer tram urbá i sortint de la població, on el recorregut era un continuar de desnivells, tant ascendents com descendents, abans d'ancara la Baixada de l'Alou que ens portava cap a Santa Cristina, on el circuit ja es convertia en planer, per passar a continuació per Castell d'Aro i des d'aquí dirigir-nos al nostre destí final. Abans de veure l'arc de meta, contemplavem la platja i el mar al córrer pel passeig marítim durant un km.
Al final objectiu aconseguit, la primera mitja de les 2 Girunneres feta, i ja amb experiència per la que serà la propera tant per a elles com per a unes quantes d'elles: la Mitja Marató de Liverpool el proper 20 de maig.
Salut i kms per tothom.. recordeu: cada dia més i millor
 El grup que va fer els 10km
Últims metres per finalitzar

 Feina feta... objectiu aconseguit!!!! Felicitats noies


lunes, 29 de enero de 2018

MARATÓ DE TARRAGONA (28-1-2018)

 Amb els companys de l'Atletisme Girona

Aquest cap de setmana tocava córrer la primera marató d’aquest 2018, a la localitat de Tarragona. Una prova que va néixer al seu moment a la propera localitat de Salou, amb la col·laboració de Port Aventura, i que es va traslladar a l’antiga Tarraco amb motiu de la celebració del Jocs del Mediterrani. Uns jocs que s’havien de celebrar el 2017 però que s’han hagut de traslladar a aquest any.
Servia també el desplaçament per celebrar la sortida anual del Club Atletisme Girona amb els companys, dos anys després de fer-ho aquí mateix. Aquest any però, la marató patia un fort canvi en el seu recorregut, passant de la zona del port a l’Anella Mediterrània on estan situades les instal·lacions que acolliran els jocs. Un veritable mal de cap doncs esta situada molt lluny del centre, al barri de Campclar. Tot i que en principi no hi havia previst servei de desplaçament del centre fins a aquesta zona, segurament les moltes queixes feien que al final s’habilités un servei d’autobús d’anada i tornada.
 Al programa hi havia distàncies per tothom: 5, 15, 30 i 42,2 km, amb sorpreses al recorregut, doncs a la plana web no quedaven gaire clar alguns punts del mateix. Sortida de dins el recinte, amb una volta al llac artificial per passar de nou per la sortida (just al costat de l’arribada), amb la sorpresa que el pas pels km 4 i 5 tornava a ser aquí després de fer una volta pel barri.
A partir d’aquí corríem cap al centre, la Rambla Nova, zona del litoral i espigó del port, per tornar cap a la zona on havíem començar i completar els primers 30km de recorregut al costat dels corredors que feien aquesta distància. Tot això després de passar al costat de l’hotel on estàvem allotjats un parell de vegades.. i encara ho faríem un parell més. Tot un desafiament per la ment. 0
Els últims 12km eren un circuit d’anada i tornada fins la Rambla de nou, en un circuit que al llarg dels 42,2km ens presentava moltes dificultats amb constants desnivells, de pujada i baixada.
En quant a la cursa en si, l’objectiu era acabar entre les 3h45 i les 4h. Sortia a un ritme amb el que anava còmode, sumant km a km, molts d’ells al costat d’un corredor de Tarragona que m’anava explicant coses de la ciutat, fins que a la zona de l’espigó decidia fer un canvi de ritme i anar-me’n cap endavant. Pel camí cap als 30 em creuava amb els companys del club que després de fer les distàncies més curtes, decidien tornar a peu fins l’hotel per anar animant als que corríem la marató. Ànims que sempre s’agraeixen.
Amb música a les orelles després de molts anys de no portar-ne, seguia avançant de forma solitària (només 291 maratonians a la classificació final), passava per la zona d’arribada on rebia ànims d’amics corredors que havien finalitzat les seves respectives distàncies i corria la volta final de 12km.
Ja de tornada a les instal·lacions de l’Anella Mediterrània, mirava el rellotge (poques vegades ho vaig fer al llarg del recorregut) i veia que aconseguiria baixar de les 3h45’ (si que tenia la referència de la llebre d’aquesta marca, que venia uns centenars de metres darrera meu8.

Al final una bona marca de 3h43’57” per la marató número 104. Bon avituallament final amb begudes, fruita...i donuts de xocolata!!!! Només quedava tornar amb l’autobús fins l’hotel, la dutxa i anar a dinar amb els companys abans de prendre el camí cap a Girona.
Bona setmana a totes i tots... Salut i kms!!!!
 Amb en Fernando Huidobro, llebre de les 4h30' a qui vaig conéixer a Lanzarote

 Amb en Joan Risquez
 Prop de 300 maratons en aquesta foto... sense comentaris
 Amb 2 cracks, en Francesc Clopes i en Xavier Bonastre