Ironxevi: LANZAROTE INTERNACIONAL MARATÓN 2018

miércoles, 12 de diciembre de 2018

LANZAROTE INTERNACIONAL MARATÓN 2018

Recollida de dorsals

Lanzarote…. Una illa que no et deixa indiferent. Em va enamorar fa prop de 25 anys, el 1994, quan hi vaig anar per primera vegada, i amb la d’aquest any ja son 5 les ocasions en que he visitat aquesta illa. Les 3 primeres amb motiu de la celebración de l’Ironman, i tant l’any passat com aquest amb motiu de la seva marató.

Una marató a la que per segon cop hi anava com a llebre de la prova, per aquells corredors que la volen córrer en 4 hores i 15 minuts. En aquesta ocasió, el viatge era amb molt bona companyia, la Lídia, que visitava Lanzarote per primera vegada, a més de la Carme i en Xicu. Un vol plàcid d’anada, recollida del cotxe al mateix aeroport i trasllat fins a Costa Teguise, a uns 15kms, fins el Sands Beach Resort, organitzador de la prova, on estaríem allotjats durant 4 nits. El fet de fer de llebre de la marató feia que tingues uns dies de la estança pagada, i ens posessin un apartament per tots nosaltres.

Temps per la recollida de dorsals, en Xicu faria els 10km, la Lídia la mitja marató, a mi em tocava la marató.. distàncies per tots els gustos. Una petita volta per les instal·lacions, recollida de l’equipació per fer de llebre i a sopar abans d’anar a dormir aviat. Corríem dissabte i tocava matinar. De bon matí ja es presagiava que aquest any el vent ens posaria a prova a totes i tots. És típic d’aquesta illa que hi bufi, però aquest cop ja ho feia ja a primera hora i fort. La tornada seria complicada. Però primer calia esmorzar per agafar forces.

Els maratonians sortiríem a les 8 del matí just davant del mateix resort, en un circuit d’anada i tornada fins a Puerto del Carmen, on trobaria a la Lídia que a les 10h30 prendria la sortida de la mitja marató. Fins allà la mateixa organització els traslladaria en bus, com ho farien amb els participants dels 10km que tenien la sortida a les 12h des de la capital, Arrecife.

Un circuit sempre al costat del mar, agradable, que transcorre pel passeig marítim de les diferents localitats, fent uns quilòmetres just al límit del mateix aeroport. Amb un grup de corredors darrera meu, anàvem avançàvem sempre al ritme previst, fins al punt de gir. Allà aprofitava per fer-me un parell de fotos amb la lídia que em donava els seus ànims, abans d’encarar la part més complicada, la tornada amb el fort vent en contra, i en alguns trams amb algunes pujades que anàvem acabant amb les forces de tots els participants. Mantenint el ritme al que havia d’anar, poc a poc els acompanyants anaven quedant endarrerits i acabava avançant sol a moltes estones, recollint i intentant animar als maratonians que anava agafant. Les forces de tots eren cada cop més justes.

Prop d’Arrecife em començaven a passar els primers participants de la mitja marató, que també patien les condicions meteorològiques. La marató te la seva part física, mental i espiritual. I Lanzarote, tan semblant a Hawaii, és una illa que et posa a prova, a la que sempre has de respectar i que et fa veure que la seva força, la de la naturalesa, sempre serà més forta que la nostra, la dels humans, i que quan vulgui sempre et derrotarà.

Una mica després del km 36, la calor, el fort vent, la humitat m’atacaven de ple. Uns moments d’incertesa, de parar per prendre aire, beure i menjar, abans de caminar una mica per recuperar. El físic momentàniament fallava, però era el moment de fer servir la ment per seguir avançant, igual que aquell punt d’espiritual que te la marató. Mirar dintre teu i saber que com a la vida, cal superar els problemes i seguir cap endavant. Poc a poc, metre a metre, tocava tornar a córrer. La feina ja estava feta, havia guiat al grup que s’havia anar quedant corredor a corredor, vençuts també per l’illa, i que lluitaven des del seu interior per aconseguir demostrar-li que érem forts i arribaríem al final.

Una línia de meta que arribava després de 4 hores i 21 minuts, amb molta alegria i emoció, com a cada pas per sota de l’arc d’arribada d’una marató. La medalla, un tros de metall amb un gran valor sentimental pel que representa, i a esperar a la Lídia que venia corrent la seva mitja marató. També ella arribaria contenta, feliç i meravellada pel recorregut vora el mar. Segurament, ja una mica enamorada d’aquesta illa també. Més tard arribava en Xicu, meritori en els seus 10km, amb el seu genoll adolorit de molts anys corrent i caminant, però demostrant un cop més que és incombustible.

Després de passar per el magnífic avituallament final, cal mencionar la gran organització que hi ha darrera de l'esdevenient, temps per una banyada recuperadora en una de les piscines del complexe, abans de començar a fer turisme recorrent durant aquella mateixa tarda i els dos dies següents molts indrets de Lanzarote, tan petita en extensió però tan rica en varietat de paisatges. Captivadora en extrem i acollidora gràcies als seus habitants. I com no, matins per aprofitar també per córrer tranquil·lament pel passeig o per camins envoltats de lava, assaborint l’essència de la mateixa terra.

A l’hora de marxar, un cop més, la recança de saber que hi deixes una mica de tu, del teu cor, però aquest cop més feliç que mai d’haver-la compartit amb la gent que m’envolta. I sobretot, pensant ja en un retorn, que de ben segur existirà en el futur.

A córrer de nou, senzillament a relaxar-nos, el motiu per tornar-hi serà el de menys. La marató 108 ja és a les cames.