miércoles, 23 de mayo de 2018

Rock'n'Roll Liverpool Marathon


Liverpool.. un vell somni fet realitat!!! Doncs si, aquesta era una ciutat que ja des de jove m’havia cridat l’atenció, bàsicament per dos temes. Per un costat era la ciutat dels Beatles, i per l’altre l’equip insígnia de la ciutat, el Liverpool F.C. sempre m’havia caigut bé. Des de petit sabia que el seu estadi estava situat a Anfield Road i em feia gracia un dia poder visitar-lo. El que no sabia llavors seria la forma tant curiosa en que faria aquesta visita.
Fa un parell d’anys vaig estar a punt d’anar a córrer la seva marató, però finalment tot va quedar en un intent. Però seguia als meus pensaments anar-hi.. i aquest 2018 finalment ho he aconseguit.
Tot va començar quan a l’octubre li vaig dir a la meva filla com ho tenia per temes de feina per anar, i em va dir que ho podia combinar. A partir d’aquí, una de les Girunneres, filla de Liverpool em va comentar que hi anava per debutar a la mitja marató que es celebra conjuntament amb la marató, així com una prova de 5km el dissabte. Aquest va ser el punt de partida per acabar formar un grup de 30 persones, entre gent del club (En Xicu, la Carme, en Toni i la Dolors) i unes quantes Girunneres que decidien preparar-se per córrer la seva primera mitja marató.
I van anar passant els mesos fins arribar al dia de marxar. El nostre grup érem el primer en emprendre el viatge, el divendres al migdia, una petita part volaven el mateix dia al vespre, i el gruix de l’expedició agavafen el vol el dissabte al migdia.
Aprofitàvem el divendres per anar a recollir dorsals, visitar la fira del corredor i per fer una visita al Museu de Liverpool, que aquest dia era obert fins les 10 de la nit. Sopar i cap a l’apartament a dormir, que el dissabte teníem els 5km a les 9h30’ del matí.
Un matí  que començava aviat a terres angleses, i es que a les 5h, obria un moment els ulls i ja era ben clar, pensant per un moment que ens havíem dormit tots.
Aquest any els 5km coincidien amb tota una festivitat al Regne Unit, el casament dels prínceps, i per aquest motiu molts participants corrien la prova disfressat de nuvis. Una cursa servia amb prop de 6.000 participants que feia al costat de la meva filla, disfrutant de la zona d’Albert Dock, antiga zona on en el passat hi havia les constructores de vaixell, i passant al costat del monument als Beatles.
També participaven en aquesta primera cursa en Xicu, la Carme, la Dolors, en Toni i la Rosa. Després de la dutxa una bona passejada, dinar al centre tots plegats, també amb la Laura, que aquest cop venia de sorpresa sense que saber-ho les noies, a donar suport. Ben dinat tocava visitar un dels emblemes de la ciutat, el museu dels Beatles. Un viatge al llarg de la historia d’aquest grup que va canviar el rumb de la música i que va marcar tota una època, que unes quantes dècades després, segueixen sent escoltats per totes les generacions.
Al sortir era el moment de reunir-nos ja tot el grup, la resta ja havien arribat a la ciutat i es convertia en un moment de gran alegria sobretot al saludar a la Laura per la sorpresa rebuda. Tot i que per un error meu, ja descobrien tot just aterrar la seva presència, al enviar per equivocació una foto del nostre dinar, vaig saber per un noi que vaig conèixer corrent la marató, i que viatjava amb elles, que la cridòria dins l’avió per la celebració de veure la foto va ser molt efusiva...
Unes quantes fotos de tot el grup, i cap a sopar. A Anglaterra sopen aviat, i teníem hora reservada per tots, o sigui que no quedava temps per gaire més cosa. Després de sopar una visita ràpida al carrer de Sant Mathew, on es troba The Cavern, local emblemàtic on van començar a tocar els Beatles. La visita i la cervesa ho deixàvem pel diumenge a la nit, ja amb la marató o la mitja marató finalitzades.
Per fi arribava el gran dia, a les 9 del matí hi havia la sortida de la mitja marató, en calaixos individuals separats per uns minuts per cada sortida, i a partir de les 10 els que corríem la prova reina, la Marató. També a l’1 del migdia es celebraria una milla, oberta a tothom i on la Nadeia prendria part.
Veiem sortir els primers calaixos de la mitja, abans d’anar cap a deixar les bosses al guarda-roba. A l’entrada control de les bosses per part dels gossos policia, en busca de qualsevol objecte sospitós, per dirigir-nos a continuació cap a la sortida. Aquest cop l’objectiu era clar, intentar acompanyar a en Felipe, un amic que treballa a Esports Parra, i que volia córrer en 3h45’. El pla era acompanyar-lo fins el km 30 més o menys, i que seguis amb les llebres fins al final, mentre jo seguiria al meu ritme per acabar per sota les 4 hores.
Un circuit realment trenca cames ens esperava, per l’altimetria sabíem que no hi havia moltes pujades dures, però tampoc donava la sensació de tots els puja i baixa que ens trobaríem. Segurament excepte els últims 6kms vora el riu, plans, no trobàvem en cap moment un tram pla que fes ni mig kilòmetre. Primers compassos al ritme previst, fins que finalment ens agafava la llebre de 3h45’ que havia sortit just darrera nostra, fet que es produïa arribant a l’estadi del Liverpool, just al km 10, després de passar al costat del camp de l’Everton, l’altre equip de la ciutat. El vell somni estava a punt de complir-se, i després de córrer al costat de la façana.. ho fèiem per l’interior, sota les grades del públic. Allà és on veia un túnel que portava directament darrera la porteria, i hi anava per la foto de rigor, que amablement em feia el noi de seguretat que vigilava que ningú entres al camp. Un moment màgic, i més a pocs dies de que el Liverpool F.C. disputi la final de la Champions League.
Seguia endavant veient i controlant la llebre a 200 metres per davant, i dins el grup a en Felipe. De nou cap al centre, al km 16 passaven per davant The Cavern, on feia una selfie per immortalitzar el moment. Just en aquell moment rebia un What’s d’una amiga que m’enviava ànims des de Banyoles, i davant la seva sorpresa li enviava la foto i una nota de veu. La practica de tantes maratons ja ha fet que pugui ser habitual que envií fotos i notes mentre corro, i a més és una bona forma de distreure’t. A aquestes alçades corria una estona amb en Víctor, un noi de la província de Barcelona que havia coincidit a l’avió amb les Girunneres, i havia fet amistat amb un aragonès i amb un noi de Madrid, en Javier, que corria la seva marató 26.. totes en llocs diferents. Ja m’ho diuen, no callo ni quan corro, però més enllà del fet de córrer, una marató és un fenomen social on conèixer gent nova.
Just passada la espectacular entrada a China Town, cap al km 20, veia de nou en Felipe, en una forta pujada, caminant. En aquest moment m’adonava que deuria tenir problemes físics. L’atrapava, i tot i que em deia que tires cap endavant, sense pensar-ho ni un moment en quedava al seu costat per arribar fins al final de la marató junts. Després de tot que més dóna el temps en si mateix, el que ens queda és el que vivim, i si un amic te un mal moment, un mal dia, el que importa és estar al seu costat. Com diu la dessuadora que havíem fet amb els Girunneres pel viatge, “you’ll never run alone” (mai correràs sol) basat en el famós himne que canten els seguidors del Liverpool abans dels partits.
Així que caminant quan el dolor de la cama l’apretava, i corrent de tant en tant alguns centenars de metres, seguiém avançant molts de cops per parcs grandiosos, on sortir a entrenar deu ser tot un plaer, per boniques urbanitzacions de les afores, i per llocs emblemàtics com el carrer Penny Lane, inspiració per una de les cançons dels Beatles, que sonava al nostra pas. Un lloc de parada per fer una altra foto.
Així arribàvem als últims 6 km, ja al costat del riu, i aquests si, pràcticament plans i amb la vista al fons de la ciutat, a la que a poc a poc ens aproximaven. Tot i el dolor a la cama, ja estes fins l’esquena, d’en Felipe, aconseguíem trobar finalment un ritme suau que aguantaríem  fins al final. A poc menys d’1 km, i després d’enviar un missatge per comunicar a la resta del grup que arribàvem, una petita representació de la expedició ens esperava i ens acompanyava fins a 200 metres de l’arribada, on al mig del públic hi havia la resta.
Creuàvem l’arc d’arribada després de 4 hores i 32 minuts, feliços i emocionats per aconseguir un cop més superar aquesta mítica distància i recordar la gesta del vell soldat grec Filípides. Rebíem una medalla molt merescuda, un tros de metall sense molt valor econòmic, però amb un gran valor sentimental, un petit tresor que guardo tot allà viscut al llarg dels més de 42km. Pel fet d’haver corregut també els 5km dissabte anava a recollir una medalla extra que rememora el fet de córrer els 2 dies.
D’aquí, i sense dutxar-nos, directament al dinar que ja teníem reservat gràcies a la Jacky, la Girunnera nascuda a Liverpool, i la seva família, per, recuperar tots les forces i riure una bona estona.
Després si, una bona dutxa, doncs hi havia per davant un altre gran moment.. anar a The Cavern, entrar en aquest lloc mític de la historia de la música, on escoltàvem un dels concerts que es feien en un dels escenaris, cervesa en mà. Un gran final per un gran dia en que tothom havia aconseguit finalitzar les seves proves.
El dilluns encara ens quedava temps de fer una mica més de turisme, visitant alguns dels racons de la ciutat, la seva Catedral Anglicana, i el dinar final abans de dirigir-nos cap a l’aeroport.
Finalitzava així, més que un cap de setmana llarg, un període d’uns mesos intensos, amb la preparació per part de les noies de la seva primera mitja marató, amb tots els nervis que això comporta, i dels preparatius d’un viatge que s’acabava convertint en una nova i extraordinària aventura per tot el grup.
Ara toca pensar en noves aventures, amb nous reptes i en alguna futura marató, doncs com dic, mentre m’emocioni i alguna llàgrima s’escapi, al principi i al final de les maratons, voldrà dir que val la pena seguir.. o sigui que després d’aquesta, la 107, en algun moment arribarà la 108. Però primer toca pensar en una altra gran aventura, que l’atzar de la vida, una trobada al carrer amb una amiga (un milió de gràcies per donar-me l’oportunitat d’acompanayar-vos), ha volgut que sigui en només 2 setmanes, un altra vell somni que voltava el meu cap des de fa anys.. El Camí de Santiago!!! El primer tram de Roncesvalles a Logroño ens espera a primers de juny, i no patiu que ja us aniré explicant aquesta nova historia.

Salut i kms... Cada dia més i millor











2 comentarios:

Unknown dijo...

Preciós escrit. M'has fet venir ganes de còrrer la Marató de Liverpool. Gràcies

Frank dijo...

Un post molt ben parit! Enhorabona!! ;-)