viernes, 15 de diciembre de 2017

MARATÓ DE LANZAROTE 2017

 20 anys després tocava tornar a l’illa que al seu moment ja m’havia enamorat del tot, Lanzarote, a on havia participat per 3 vegades en un dels Ironman més durs del circuit a nivell mundial. Amb els seus desnivells, el calor i sobretot el vent que gairebé sempre bufa, fan d’aquesta cursa una veritable prova d’esforç pels seus participants.
Molts anys amb ganes de tornar a viatjar a les Canàries, i finalment aquest cop prenia la determinació d’anar. Això sí, ara només per córrer la marató que se celebra cada mes de desembre.
A l’octubre agafava els vols per desplaçar-m’hi, i al poc de fer-ho sorgia la ocasió de participar com a llebre en la marató. Després de llegir a les xarxes socials que es buscaven “Pacemakers” per diferents temps, m’hi posava en contacte i m’assignaven la marca de 4h15’. A més amb unes condicions, que si bé no era el que buscava, senzillament em feia il·lusió poder col·laborar, eren totalment engrescadores. 3 nits d’allotjament al Sands Beach Resort de Costa Teguise, organitzadors de la prova, així com l’equipament per córrer, samarreta i pantalons. Una nova aventura acabava de començar sense saber-ho. A més estaria allotjat amb altres llebres de la cursa.
Arribava a Lanzarote el dijous, amb una temperatura totalment allunyada del fred que teníem a Girona. A l’illa podria anar amb pantalons curts i samarreta, una veritable sort al mes de desembre. Arribar al Resort, anar a l’habitació i veure que just al davant tenia al piscina de 25 metres on hi havia nedadors practicant, em feia tenir clar que passaria estones a l’aigua.
Després de recollir el pack del corredor i fer una volta per la fira, just davant l’hotel, on també hi havia la zona de sortida i arribada, tocava anar a nedar una estona abans de sopar.
Pel divendres al matí tocava sortir a córrer una estona amb les demés llebres, envoltats de camps de lava i amb el mar sempre al costat i a la vista. Era el primer pas per saber els uns dels altres, compartint uns kilòmetres. Tampoc faltava la sessió de natació que repetiria també a la tarda. També era obligada una passejada per conèixer la zona de Costa Teguise, doncs els anus en que havia disputat el Ironman, per aquí només passàvem durant el circuit de ciclisme.
Cap al vespre arribava el meu company d’habitació, en Jose Mendoza que venia de Gran Canària per fer de llebre de els 3h30’. Recollíem la samarreta i pantalons amb que correríem dissabte, i després de sopar cap a dormir per descansar. El dissabte tocava matinar doncs la sortida era a les 8 del matí.
Al programa hi havia 5 curses, la marató en cadira de rodes a més de la marató en si mateixa, la mitja marató que començaria més tard des del nostre punt de gir a Puerto Del Carmen, els 10kms i la més curta de totes, la de 5. Cal dir que el divendres s’havien celebrar diferents curses per a mainada.
Un circuit d’anada i tornada, gairebé sempre a costat del mar, amb alguns petits desnivells en aparença, tot i que a la tornada comprovaria com aquests, en els últims 10kms, eren força exigents. Amb la meva banderola de 4h 15’ sortia acompanyat d’un bon grapat de corredores i corredors, que a un ritme molt constant de 6 minuts per kilòmetre anàvem avançant per Costa Teguise, Arrecife, Playa Honda i la zona de l’aeroport fins arribar al punt de gir, on els corredors de la mitja esperaven el seu moment de començar a córrer.
 Just abans, al creuar-me amb en Jose Mendoza, em deixava anar un “agarrete” referent al vent que ens trobaríem just al moment de canviar de direcció. I efectivament, era fer aquest canvi i el temut vent que bufa pràcticament sempre a l’illa ens venia en contra. Tot i això, seguíem avançant a ritme constant, amb alguns maratonians que a poc a poc anaven perdent metres del grup, fins que passat el km 30 em quedava sol amb una maratoniana irlandesa, feliç amb la possibilitat que tenia de fer la seva marca.
Però sobretot havia de seguir al meu ritme, el que portava marcat, no podia ni esperar ni córrer més ràpid, i així quan l’irlandesa tirava cap endavant, jo seguia al meu pas preestablert. Anava agafant a corredors que havien anat perdent les forces i als que animava i acompanyava, fins que a falta de 4 km  tornava a agafar a l’atleta d’Irlanda que havia afluixat. Durant una bona estona tornaria a tirar d’ella, fins que a 1 km de meta li deia que ho donés tot, ja ho tenia a tocar. A la zona de meta m’esperava per fer-nos una foto record del dia.
Els últims metres els dedicava a animar als corredors, alguns de la mitja, els que acabaven al voltant de l’hora i quaranta-cinc minuts i maratonians que arribaven en el temps que jo tenia marcat. Havia estat una tornada al punt de sortida marcada pel vent, l’alta temperatura, fins als 25 graus i uns últims 10 km amb fortes pujades que havien anat desgastant les forces dels corredors.
A l’alçada del km 30 havia estat una delícia veure passar als primers corredors de la mitja, entre ells en Chema Martínez en segona posició, amb un córrer ràpid i elegant, i sobretot a la primera dona, que arribaria en 5na posició, a només 3 minuts del primer classificat.
Un gran avituallament final, amb menjar i beure sense restricció, cervesa, begudes, pasta, fruita, gelats, llaminadures... de tot i en abundància. En definitiva, una gran organització per una gran prova. La resta del dia la passaríem amb les llebres, dinant, fent alguna cervesa i sopant, amb un gran ambient entre tots nosaltres. I ens emplaçaven a repetir experiència el proper any, doncs aquesta havia estat molt gratificant.
Diumenge quedava encara una bona sessió de natació a la piscina, dinar a Costa Teguise i anar cap a l’aeroport amb la sensació d’haver viscut un gran cap de setmana, i amb la decisió de no esperar aquest cop 20 anys per tornar a aquesta illa, diferent a moltes altres, i que et deixa marca al teu interior.