Aquest diumenge al matí s'ha fet la que segurament és la cursa més antiga del calendari gironí, la tradicional Pujada als Angels organitzada per el Geieg, que arribava a la seva edició número 49, a una sola de cumplir el mig segle de vida. Una cursa particular, degut al seu traçat, amb sortida a Girona, i arribada adalt del Santuari dels Angels, en un recorregut per camins, corriols, i algun petit tram de asfalt, amb 8,6kms.
I com la majoria de marxes i curses de tot arreu, ha experimentat un notable augment de participants els ultims tres anys, passant dels 200 que erem normalment, fa 3 anys, fins als 600 d'aquesta edició, limit que havia posat la organització. Aquest és un petit inconvenient degut al tipus de cursa de la que parlem, amb una mica més d'un kilómetre per Sant Daniel, abans de arribar al primer corriol propiament dit, estret, on només hi cap un corredor, el que sol provocar un col.lapse fent que en un moment donat, els atletes haguin de quedar aturats.
A partir d'aqui, camí amunt, amb una primera sorpresa, el camí marcat per un traçat per on no s'ha passat mai, en cap de les anteriors edicions, i pot ser una mica més llarg, no gaire, que el tradicional. Després de 4 kilómetres d'ascens, arribem al banc, on emprenem la baixada cap a la Casa de les Figues, on trovem l'avituallament, de nou, agafem el camí, que abandono al cap de 50 metres per seguir un tram per carretera, mentrés la majoria seguiexen per el camí, i és que els que portem unes quantes edicions a les cames, sabem que és molt més pràctic i ràpid fer el tram asfaltat. Quan el camí de terra torna a enllaçar amb la carretera, trovem una nova sorpresa, un petit camí a mà dereta, marcat per la organització, que mai abans s'ha fet servir. Després d'això, trovem la casa coneguda com la dels gossos, que tot i que molts anys s'ha fet servir, també alguns s'ha anulat, doncs torna a ser més ràpid i practic fer el tram d'asfalt, tot això soposa, que alguns dels corredors que porto davant, pasan a estar al meu costat quan acaben tots aquests trams, degut als diferents camins triats per ells i per mi. La següent tram de camí, aquest si, no te alternativa, és el que s'ha fet sempre, i l'enfilem tots junts, per tornar a trepitjar l'asfalt un kilómetre després, on de nou, apareix el dilema. Camí marcat cap a la muntanya, un camí que no s'havia fet mai, només fa dos anys, i on realment es perd molt de temps, de fet, alguns corredors que en portaven entre 100 i 150 metres d'avantatge, han aparegut força darreda meu al tornar a la carretera.
Poc abans de la Pujada del Matahomes.. i alguna dona, trovem el punt kilometric del 7, una dura pujadeta (ja ho diu el nom), seguit d'una baixadeta, per enfilar deseguida el ultim tram de terra que ens portarà a 400 metres de l'arribada, situada al primer escaló del santuari. Ja arribats, toca reposar les forces, amb un bon esmorçar, una cerveseta per hidratar, i la satisfacció d'haber complert un any més amb aquesta tradicional cursa.
Dissabte es va fer a Esports Parra un interesant clinic sobre el running i la trepitjada,a carrec d'en Roger de Newton, una nova marca de sabatilles de córrer, amb 5 anys de vida, que s'han introduit fa poc al pais. La principal característica d'aquesta marca, és el reforç d'amortiguació en la part mitja del peu, lloc natural de recolçament del peu, i no el taló, com quan ho fem amb moltes de les sabatilles que fem servir, degut a la seva estructura. Després de un trote amb alguns dels models, ens vam descalçar en una zona de gespa, per córrer només amb mitjons, i comprovar que realment no entrem amb el taló, sino amb la part mitja del peu. Va ser molt interesant, i sincerament, en van convencer aquestes sabatilles, que això si, necesiten una adaptació paulatina al variar la forma de córrer.
1 comentario:
Al final ens patrocinara un "grup" de marcas de cerveza, ultimament només sortim, amb la cerveza a la mà.
SALUT I QUE VAGUI BÉ A VALLS.
Publicar un comentario