46ª PUJADA ALS ANGELS

Amb companys del club, abans de iniciar la Pujada als Angels

Aquest matí s'ha disputat una nova edició de la cursa més clàssica de les comarques gironines, la Pujada als Angels, a la que considero la meva muntanya màgica, sobretot per les vegades que he arribat a pujar (la majoria en bici). I com en moltes de les curses i mitjes catalanes, aquest any la inscripció s'ha disparat, arribant al cupo de inscrits (400 per la modalitat competitiva).

I això que ha comportat? doncs evidentment una perdua del esperit de la Pujada. Per començar, cal dir que s'ha corregut sense dorsal, només amb xip (si la gracia de correr una cursa és posar-se el dorsal).

Adalt dels Angels, tot just acabarm preparant el descens

A continuació, cal dir que aquesta era una cursa que voltava els 150-200 participants, que practicament solien repetir d'un any a l'altre, en un circuit molt peculiar, doncs com tots sabem, el camí esta ple de vifurcacions, que es tornen a enllaçar metres més endavant, i que cada un és lliure de triar (de fet, l'unic lloc obligatori de pasar, sempre ha sigut la Casa de les Figues). Que ha passat, doncs que molta gent, dels que segurament debutaven, han arribat adalt maleint a la organització, i a tothom, que si ells pasaven per un camí, els altres per la carretera en alguns trams, que no estava marcat (podien haver posat algun fletxa, d'acord, però el camí està marcat amb petites esteles de pedre, inclus amb pintura blanca i groga en pedres). I logicament, la sortida, i els primers trams de pujada, son un embus, si es reuneixen 400 persones, apart de les que han sortir caminant a la Pujada no competitiva.


L'afició, sempre al peu del canyó
I casi 49' després, ens plantavem adalt, a peu del primer esglaó del Monestir, a 390 metres d'alçada sobre el mar, on l'afició ens ha aclamat i animat fins les ultimes pases. Tot seguit, recollida de la medalla (una de les poques curses que queden, a on encara l'entregues), un estrepà, beure una mica de aquarius... i cap avall, que un altre dels encants d'aquesta cursa, és fer després la baixada amb els companys, tot xino-xano, disfrutant del paisatge

La tornada cap a Girona, casi sempre cap avall, però molt més llarga en temps

Més tard, per recuperar forces, cap a Canet, a fer una calçotada, acompanyada de una petita graellada de carn, tot regat amb cervesa, vi i cava, i finalitzat, com podeu veure a la imatge, de uns quants postres (Pastis amb maduixes, pastis de formatge, tiramisu, bisbalenc, garrapinyades fetes per l'avi... com veieu, no ha faltat de res)

Ja se que us faig venir gana, però no em podia resistir....