ROCK & ROLL VR7

 Doncs seguim, i encara en tenim per temps, amb les curses virtuals... aquest cop després de descubrir que des de les Rock & Roll series (al 2018 vaig córrer una de les seves proves a Liverpool) cada cap de setmana s'organitzen proves virtuals, aquest cop tocava la VR7 i em vaig apuntar a la de 8km del cap de setmana del 12 al 14 de juny. 

Hi havia la possibilitat de fer la prova de 8km, la de 15km, o tal com succeeix quan hi havia les proves al carrer, totes 2 participant al Remix. Amb un format igual al de les curses reals, tens la possibilitat de comprar la medalla de la prova en que participes, i en cas de fer-ho en totes, també la que acredita que has completat el cap de setmana de curses. Tens la possibilitat de córrer des del mateix divendres a les 8 del vespre per entrar en la classificació, que automàticament reflecteix el teu resultat connectat a alguna de les plataformes de GPS existents.

El dissabte vaig córrer es 8km amb la idea de fer-los tots per sota de 5'/km, finalitzant en un temps de 39'02, el que al final ha suposat ocupar la posició 165 de 3.904 corredors i la 21 de 521 en el meu grup d'edat. Una bona forma de treure una mica la "pols" de les cames de tant en tant.

Aquest proper cap de setmana esta ple de nou de curses virtuals.. però sobre la marxa aniré decidint quines puc acoplar al timing i a compartir amb la Lídia en els nostres entrenament.. entre les propostes, a més de les proves del Rock&RollV8, els 10km virtuals de Rio de Janeiro, i el dilluns dia 15, aquesta si, la Marató Virtual de Kuala Lampur... 

Non stop!!!!

ZEGAMA AIZKORRI VIRTUAL 2020

 ZEGAMA AIZKORRI VIRTUAL 2020

Zegama... un nom mític la món de les curses de muntanya, on es celebra una de les millors, sinó la millor com molts afirmen, proves d’aquesta especialitat. Aquí ha guanyat varies vegades el gran mite d’aquest esport, en Kilian Jornet.

País basc, una regió on la gent, els espectadors, s’entreguen en cos i ànima a animar els esportistes. Amants de l’aire lliure, en aquesta prova, tant els participants com la gent que hi va animar estan en una harmonia perfecte.

Participar és complicat. Amb la oferta que hi ha de places, i els milers de corredors que la volen disputar, has d’esperar a tenir sort al sorteig que es realitza cada any per poder entrar a la llista definitiva. Que et toqui un dorsal potser és més complicat que ho faci la loteria.

Tot això no ho sé no per pròpia experiència, és per tot el que acabes llegint i escoltant de la mítica Zegama Aizkorri. 42km de pura natura, passant per indrets i paisatges meravellosos, on els corredors arriben extenuats, però hi troben un públic súper entregat, que s’ha aproximat a les muntanyes caminant per animar als seus herois, des del primer corredor fins l’últim que passa, tots per igual.

Malauradament la situació actual, amb la Pandèmia pel Covid-19, ha afectat com a tants altres esdeveniments i actes a la Zegama, que s’ha posposat pel 2021. Però els seus organitzadors van decidir crear la versió virtual per aquest 2020, de forma que ja en plena fase de desescalada del confinament, totes i tots poguessim gaudir des de la distància d’aquesta prova i ser part d’ella. El repte senzill, 10 dies per endavant per córrer 42km i anar avançant pels diferents indrets mítics de la prova. De tal forma que un cop creat el perfil a la web, i a mida que anaves pujant les activitats, anaves avançant i rebent medalles virtuals amb la foto d’on estaves segons els kilòmetres correguts.

Un cop arribats als mítics 42km, també et podies descarregar el teu diploma virtual de finisher de la prova.

El pla era anar per superar-los en 4 dies, dels quals 2 van ser pujades a Sant Miquel, un altre un recorregut per les fonts de la Vall de Sant Daniel i els últims 10km per Girona, el quart dia, eren planers per Girona. A partir d’aquí podies seguir acumulant kilòmetres fins completar els 10 dies dels que disposaves, i seguir dia a dia la teva classificació  a la plana web de la prova, on també tenies la possibilitat els primers 42km de veure sobre un mapa la teva posició a la prova.

Després dels 10 dies, la quantitat final de kilòmetres acumulats han estat 76,1, amb un temps total de 7h37’ i arribant en la classificació virtual en la posició 168 (calculada en base a la suma de km). En quant als 42km “oficials” que  necessitaves, el temps era de 4h11’ amb un 800m de desnivell positius totals.

Una bona experiència, que a molts, ens ha servit per que ens entri una mica les ganes de viure en viu aquesta prova. Com he dit, és complicat l’accés, però per que no intentar-ho en alguna futura edició?

Un cop pasada aquesta prova virtual, en plena fase de desescalada, i sense curses “en viu” a la vista per temps, ja han aparegut altres objectius esportius interesants, dels quals anireu rebent informació i les cròniques a mida que els vagi realitzant.

Marató Confinada per la Fundació Esclerosi Múltiple... la 114

MARATÓ CONFINADA PER LA FEM... LA 114!!!

Quan després de 113 maratons creia que ja ho havia vist tot en marató.. o gairebé tot, ha arribat la 114 en unes condicions que mai m’hauria imaginat. Podia somiar en anar a córrer un dia a Nova York, Canada, Atenes, Hawaii o qualsevol altre punt del planeta. El que no hauria imaginat mai era que un dia acabaria corrent una marató sencera... dins de casa.

Però la situació que hem viscut i estem vivint, amb unes setmanes totalment confinats per la pandèmia del Covid-19, ens ha portat a totes i tots a reinventar-nos. Hem hagut de fer exercici físic dins de casa. Els que tenien maquinària específica per diferents esports, fent-la servir. Els que no, buscant alternatives com classes virtuals per internet, córrer dins de pisos o parkings, fem pujades d’escales... qualsevol modalitat era vàlida per mantenir-nos actius.

A mida que avançaven les setmanes, i tal com s’anava aproximant el 30 d’abril, una idea em sorgia al cap. Aquest dia, dijous, faria 3 anys de la meva marató centenària a Empúries, i a més el diumenge dia 3 s’hauria celebrat la edició d’aquest 2020, una data que havia de ser especial per diferents motius.

Així, uns dies abans, li expressava el que volia fer a la Lídia, a veure que li semblava.. i coneixent-me, tenia clar que la faria. Però per una altra banda, si ho pensava una mica també m’adonava de que era una mica absurd córrer 42,2km pels passadissos sense cap més sentit que el fet de córrer.

Fins que només 6 dies abans, em va venir al cap el motiu pel que valdria la pena fer-ho. Estava en contacte amb la Montse Prats, de la Fundació Esclerosis Múltiple (FEM), amb la que ja hem compartit projectes solidaris en el passat, per una prova solidària i confinada de escales, córrer o squads solidària amb la Fundació que s’havia de celebrar el 3 de maig. És en aquest moment que decideixo córrer la Marató Confinada per la FEM, per tal de recaptar fons per aquesta fundació.

I és que en aquesta complicada situació que ens ha tocat viure, en que lògicament tots els recursos han anat destinats a la lluita contra el Covid-19, moltes altres organitzacions han quedat sense la possibilitat d’organitzar actes que els hi aportin fons per les seves pròpies investigacions i ajudes als seus pacients.

Dit i fet, creava a la plataforma “Mi grano de arena” el repte per recaptar fons. L’0bjectiu inicial, era el de recaptar 420 euros (10 euros per kilòmetre de la marató, per posar-hi una xifra).

Ja només quedava publicitar-ho.... i fer els preparatius per la Marató. D’entrada ja decidia evitar les habitacions, doncs el fet d’entrar, fer 2 metres i girar no em permetia guanyar molts metres, però ampliava les possibilitats de lesió. Finalment aprofitaria el menjador del meu pis, on col·locaria una taula per donar la volta amb l’avituallament i disposaria de l’equip de música i els cd’s per anar canviant.

D’aquí al passadís d’entrada, passaria per davant l’ascensor, i entraria al passadís d’un altre pis buit, fins arribar a l’habitació del fons... un circuit d’aproximadament 30 segons, amb un sol gir de 180º, algus de 45º i la volta a la taula al menjador. Era el recorregut més ràpid possible i el més segur.

A 2 dies de la marató, el Punt Diari es feia ressò amb un article de la prova i la causa solidària, el que contribuiria a donar també visibilitat a la Fundació, i el dia abans em trucaven de la Cadena Ser, per saber també de l’esdeveniment, i quedàvem que durant el matí del dijous em trucarien en directe des d’un dels seus programes per veure com anava.

I finalment arribava el dijous, amb els nervis del dia anterior superats (aquest com més pronunciats que en anteriors maratons per la situació en que la correria). Esmorzar tranquil sense pressió, preparació de tota la logística, i esperar que a voltants de 2/4 de 9 em fes una vídeo trucada la Lídia des de Banyoles per donar-me la sortida.

El que em feia més por era el cap, que no em fes una mala pasada, més que el físic en si mateix, i per superar-ho tindria al meu costat a molta gent que m’aniria enviant missatges, fotos, vídeos.. que aniria contestant al llarg del matí. La gent de Banyoles, les Girunneres em mantindrien la ment activa. També les meves nebodes pujaven des del pis de sota de tant en tant a veurem i a fer-me alguna foto. Inclús el meu pare també venia a donar-me ànims.

Una altra forma de distreure el cap eren els directes a Instagram cada hora, per anar comunicant com anava i els kilòmetres que portava recorreguts. Alguna vídeo trucada en directe, i la entrevista en directe a la ràdio.

Així, sense cap moment de defalliment, i sabent que la causa per la que corria també em donava un gran suport moral, arribava al final de la marató. En aquell moment també havien pujat les meves nebodes i el meu nebot per fer la foto d’arribada.

Una matinal i una marató que havia valgut la pena de córrer. I més enllà de la marca final, res dolenta per fer-la dins el pis, de 5h24’, el que era més important eren els 660 euros recaptats i la visibilitat donada a la Fundació Esclerosi Múltiple.

Per sort, el recorregut no em deixava cap lesió ni cap molèstia. No ha estat una marató convencional, però si una de les més emotives que he corregut, a la mateixa alçada de la 75, quan el meu pare estava en coma, o la 100, totes dues corregudes a Empúries. I per això mateix, mereix estar al curriculum com la 114

No sabem quan serà la propera, doncs amb la actual situació, trigarem temps a tenint proves atlètiques, si més no multitudinàries. Però en aquest moment no és tampoc el més important. El que realment importa és arribar al final d’aquest túnel en el que tots estem.

CURSES I DORSALS CONFINATS...

CURSES I DORSALS CONFINATS

En aquestes setmanes que ens ha tocat viure de confinament, degut al Covid-19, molts hem intentat mantenir l’activitat física sense sortir al carrer. Els que tenen cintes de córrer, “rodillos” per fer bicicleta, maquines de rem.. han tret i treuen molt profit a aquesta maquinària.

La resta hem hagut de tirar de imaginació i dels recursos disponibles. Esglaons, pàrquings privats, objectes a casa, classes en directe per xarxes socials... Tots més o menys hem trobat la forma de fer exercici.

A més, han anat sorgint diferents reptes solidaris, curses virtuals que ens han mantingut motivats. Objectius esportius que es poden fer a casa, en el quals col·labores per ajudar a sanitaris o col·lectius que ens aquests moments ho necessiten.

De fet a aquestes alçades, i encara amb dies i reptes per davant, gairebé porto tants dorsals i curses virtuals com al darrer anys.

El primer em que vaig participar, va ser l’organitzat pel Club Trail Running de Cap de Creus, al que et podies inscriure en diferents modalitats segons els esglaons que volies pujar. I Qualsevol objecte que actues com a esglaó era vàlid. Em vaig apuntar a la modalitat XL,1.000 esglaons, que al final van ser 1.180

El següent repte solidari que em va arribar, va ser de França, mitjançant una plataforma de curses que em solen enviar informació. Aquest cop es tractava de pujar 1.200 esglaons en 6 dies, del 14 al 19 d’abril... finalment van ser 4.130 en total!! Per cert, que en aquest al finalitzar enviaven una medalla virtual.

El dissabte 18 d’abril, i col·laborant amb el Banc d’Aliments, que en la situació actual també tenen problemes pel seu abastiment, per tal d’ajudar els desfavorits, em vaig inscriure a 2 de les proves que organitzaven.. la Everest, de 1.000 esglaons (al final em van sortir 1.180) i la cursa Pim Pam Pum de 10km.

Pel diumenge 19 d’abril hi avia el Correm a Casa.. en aquesta ocasió la distància era indiferent, es tractava de contribuir amb la causa. Aquest cop van ser 3km fent el Hamster per una bona causa.

Una altra causa que per la situació actual d’emergència sanitària que ha patit les conseqüències, de cares a aconseguir col·laboracions, és la lluita contra el càncer. Des de la AECC (Associació Espanyola contra el Càncer) també s’ha organitzat una prova solidària, on el que menys importava era córrer, fer escales, o el que fos.. l’important era col·laborar i moure’ns. Aquesta causa la he recolçat fent esglaons.

I per si no fos poc, inscrit també des de la marató  de Madrid a la seva carrera virtual, també de distància lliure, que es podrà fer des del proper diumenge 26 fins el diumenge 3 de maig... només falta saber la distància que faré... tot i que en ment ja ho tinc clar!!!

Salut i ànims a totes i tots

8 MARATÓ VIES VERDES GIRONA

Aquest diumenge s’ha celebrat la 8a edició de la Marató de les Vies Verdes de Girona (MMV), amb les seves diferents distàncies: els 42,2km, els 30km, els 21,1km i els 10km. Com a particularitat d’aquesta prova, i es porta fent des de la primera edició, totes les proves surten a la mateixa hora, però de diferents poblacions per finalitzar totes a P

latja D’Aro. Girona, Cassà de la Selva, Llagostera i Santa Cristina d’Aro son els diferents punts de partida.

Una altra de les particularitats és que els punts quilomètrics estan disposats en ordre descendent, informant a cada moment dels que falten per arribar a meta.

Per sisè cop, em disposava a prendre la sortida en la prova reina, la Marató (al 2018 ho vaig fer a la mitja marató). A les proves de mitja i 10km hi havia un grup de Girunneres, disposades a fer també la seva cursa, alguna d’elles debutant als 21,1km.

Aquest any, a més, des de Corredors.cat m’havien proposat fer de llebre de 4h., un servei que primer cop estava a la MMV en les tres distàncies més llargues. Un fet que em feia molta il·lusió, tot i que també comporta una gran responsabilitat.

Dissabte passava per la tradició d’anar a buscar el dorsal, i de pas poder saludar a moltes amistats, sobretot de fora de Girona, amb els que coincideixo en algunes maratons sobretot.

El diumenge començava amb una temperatura agradable de bon matí, amb el termòmetre que ja començava a estar alt per l’hora que era, i que ens feia presagiar, tal com seria, que a mida que anessin passant les hores la calor aniria augmentant. També el vent, en contra des del principi, ens feia una mica la punyeta. És una marató on al llarg dels anys hem trobat fred, calor, vent en contra o a favor..

El recorregut, com cada anys, segueix la via verda que uneix Girona amb Sant Feliu de Guíxols, desviant-nos abans d’arribar-hi per acabar a Platja D’Aro. El ritme al que havia d’anar era de 5’41” el km i així, segon més, segon menys anàvem avançant un grup, que a mida que ens aproximaven anava perdent algunes unitats, sent finalment 7/8 components.

Tot i haver de suportar la tibantor de la banderola, que per efectes del vent anava cap a darrera, durant tot el recorregut, arribàvem al km35-36 en el temps previst, i veien que el grup anava compacte, i alguna part de la musculatura de les cames semblava que començava a protestar una mica, decideixo afluixar el meu ritme per no acabar patint rampes deixant al grup que marxes.

Passant per Santa Cristina d’Aro, al creuar un pas de vianants, una senyat de transit em feia saltar la banderola que anava a terra.. sort que el policia que hi havia vigilant me l’agafava de terra, evitant que m’hagués d’ajupir. Parava un moment per tornar-la a col·locar a la motxilla, i a partir d’aquí es tractava d’anar sumant, pas a pas, per finalitzar la marató. Caminant una mica en alguna estona, trotant en altres, i avisant a la Lídia, que m’esperava a l’arribada, de que arribaria fora de temps, per que no patis, entrava ja a Platja D’Aro.

Al passeig m’esperaven les Girunneres per acabar de donar-me uns ànims necessaris, i just abans de l’arc de meta trobava a la Lídia. Només em faltaven ja 4 passes per finalitzar la marató número 113. Al final un temps de 4h17’29”, i com sempre feliç per poder finalitzar-la.

Després d’una bona dutxa, un bon dinar acompanyats també de la Carme i en Xicu, abans de tornar cap a Girona.

Com a nota molt trista de la jornada, la mort d’una atleta de la mitja marató a falta de només 300m per arribar a meta.... DEP

9ª Marxa i Cursa de la Policia Municipal de Girona "Memorial Javi Hernández"

Amb les Girunneres i en Xicu abans de la sortida

Aquest dijous dia 16 de gener s’ha celebrar la 9ª Marxa i Cursa de la Policia Municipal de Girona, memorial Javi Hernández que es ve celebrant aquests darrers anys en memòria a aquest policia municipal. Per aquelles casualitats que la vida brinda al llarg dels anys, una de les noies que entrenem al grup de les Girunneres, era la seva esposa i una de les responsables de tirar endavant aquesta cursa i marxa, conjuntament amb la mateixa policia.

Si ja els primers anys hi havia participat, ara per poc que pugui intento ser-hi, igual que algunes de les noies del grup, per donar suport. Cal dir que la prova és peculiar per celebrar-se un dijous al matí, fet que no impedeix que un bon nombre de caminadores, caminadors, corredores i corredors s’aproximin a la zona de Fontajau per gaudir de la matinal. La inscripció és gratuïta, i es demana un donatiu per alguna associació o fundació que va variant aquest any. En aquesta ocasió anava destinat a la Fundació SER.GI.

A 2/4 de 10 sortien els caminadors, que ja havien pogut degustar prèviament un cafè gentilesa de la organització hi el volien, i a les 10 ho fèiem els corredors. Un circuit pràcticament planer, amb una primera mitat per la zona de la Devesa, abans de passar de nou per la zona de sortida i arribada a la explanada de gespa de Fontajau, per a continuació seguir corrent per la zona del parc de Domeny. Recorregut que es podia fer ràpid, amb 7,6km, i que vaig aprofitar per donar una mica de gas a les cames, com es sol dir, per treure una mica la “pols” i apretar la maquina.

Moltes cares conegudes a la sortida, molta gent a la que saludar i fer les fotos de rigor. Per finalitzar, a més de la samarreta amb la que ens havien obsequiat al recollir el dorsal, un bon esmorzar amb botifarra, beguda, cafè i dolços. Com a punt culminant, la foto de família amb tots els participants portant la samarreta vermella commemorativa d’aquesta edició.

 Amb en Toni, en Carles i l'Albert

 Amb l'Anna Matas, l'Amat Artigas i en Xicu al finalitzar

 Amb en Xevi Botifull, en Toni Roca i en Santi Segui

Foto final dels participants

15a Sant Silvestre de Girona

Un any més, i en van 15 des de la primera edició el 2005, s'ha disputat a Girona la tradicional Sant Silvestre, coincidint amb el darrer dia del 2019. També, i per desè any, s'han disputat les mini Sant Silvestres pels més menuts, amb distàncies de 100m, 600m i 1.200m segons la categoria. En quant a la cursa gran, el ja tradicional circuit de 5km amb sortida i arribada a la zona del Pavelló de Fontajau, i  que transcorre pels carrers del centre, servia per despedir l'any de curses a la nostra ciutat. 

El dia abans, el dilluns, tocava com cada any preparar les bosses per la cursa, en concret, 2.000 per la cursa gran, 300 per les mini i 200 pels voluntaris, que un cop més, ens regalen unes hores del seu temps l'últim dia de l'any. Com he dit sempre, i no ens cansarem mai de dir-ho, sense ells no seria possible ni la Sant Silvestre ni cap de les curses que es celebren, tant a la nostra ciutat com en qualsevol altre.

Els moments previs servien de nou per fer fotos, amb les Girunneres, el grup de Banyoles amb la Lídia i molts amics, per veure i saludar companys als que veig de tant en tant, o bé directament el dia de la Sant Silvestre.

En quant a la cursa, amb una temporada agradable per ser el 31 de desembre, la feia per segon any amb la Lídia, amb intenció tots 2 de gaudir de l'ambient festiu tant de la prova com de la ciutat, això si, intentant apretar una mica ja que la distància era curta.

Només creuar la línia de meta, i com en edicions anteriors, em transformava d'atleta a president del Club Atletisme Girona per pujar ràpidament a fer la entrada de premis als guanyadors i guanyadores de la prova, abans de donar un últim cop de ma per recollir, anar cap a la dutxa, i començar la despedida del 2019 i donar la entrada al 2020, en el que segurament també ens esperen molts bons moments tant personals com esportius!!!

FELIÇ 2020 A TOTHOM!!!