12 anys després de la meva segona
i fins aquest any última participació a la Behobia- Sant Sebastià, la “Behobia”
per tothom, aquest 2019 tocava tornar-hi. La veritat és que tots aquests anys no
m’havia plantejat tornar-hi, tot i ser la cursa per excel·lència de l’Estat
Espanyol, tant per la seva participació, més de 30.000 participants, com per l’ambient,
sempre inigualable, que es viu al País Vasc amb les proves esportives.
Però amb la Lídia, que amb aquesta
edició en suma ja 10 participacions, decidíem a començaments d’anys anar-hi, conjuntament
amb amics del Club Natació Banyoles. A partir d’aquí, s’acabaria formant també
una expedició de les Girunneres, que en grup també anirien cap a Donosti per
participar en la cursa. Moltes de elles debutarien en la distància, i compartirien
el desplaçament amb autocar.
Per la nostra part, amb la
Lídia, aniríem amb cotxe amb la Irene i en Xevi per passar un cap de setmana
allargat, al marxar el divendres. Un desplaçament per uns indrets per on o havia
passat mai, creuant la zona de Jaca on ens trobàvem amb una nevada, que
sortosament ens permetia circular amb precaució.
Com no podia ser d’una altra
manera anant a Sant Sebastià, el sopar de divendres el fèiem a base dels tradicionals
pinxos, en un local del bonic casc antic de la ciutat. Sense deixar de banda en
cap moment el paraigües, en un cap de setmana on la pluja estava pronosticada a
totes hores, si bé no de forma continuada, però que ens acompanyaria en moltes
estones.
El fet d’haver anat a buscar
els dorsals el divendres, ens permetia gaudir l’endemà, tranquil·lament, de
passejades per la ciutat. Així després d’un bon esmorzar a l’hotel, ens anàvem cap
al centre caminant, això si, amb el banyador posat per si el mar, a la platja
de la Concha, em permetia fer un bany. I veient que dintre de tot, estava força
tranquil·la, sense dubtar-ho em cap ficava a les aigües del Cantàbric per un
bany fresquet.
La sorpresa sorgia al sortir
de l’aigua i veure que el grup que havia sortir a córrer, com a part de la
promoció de la cursa, amb el mític Haile Gebrsselassie, baixava cap a la sorra
per finalitzar l’entrenament amb uns exercicis. Allà mateix, en Haile tapat i
protegit de les inclemències del temps, i jo amb banyador, em feia una foto al
seu costat.
Ara ja podíem passejar tot el
que fes falta, ja tenia una foto pel record. Un bon dinar, on no podia faltar
ni la truita de bacallà ni el “chuleton”, ens servia per agafar forces per córrer
el diumenge. La tarda la dedicàvem a visitar el Peine del Viento, i tornar
passejant tot resseguint el passeig de la Concha.
Diumenge era el gran dia, amb
previsió de pluja, però amb ganes de gaudir de la gran festa que és la Behobia.
Ja d’anada cap a la sortida, amb l’autocar, ens trobàvem una tormenta de pluja,
que per sort parava abans de baixar del vehicle. Esperant sota cobert, a mida
que es donaven les diferents sortides i mentre esperàvem la nostra, encara
cauria algun xàfec. Però per sort durant la espera un cop erem a descobert, no
ens va ploure.
La prova la correria amb al
Lídia, junts, sense cap objectiu en concret però esperant baixar de les 2
hores. També hi hauria una seva amiga, la Eglan, i 3 de les Girunneres que
sortien al nostre calaix: la Marta, la Roser i la Txell.
Vam anar sumant km, envoltats
de molts corredors i d’un públic que surt a peu de carretera a animar el pas
dels participants, siguin quines siguin les condicions meteorològiques. La primera
part, tot i la previsió, encara vam estar de sort. Algunes gotes de tant en
tant, un ruixat intens però curt i una temperatura ideal per córrer, sense
gaire fred.
Va ser cap al km 13 quan ens
va enganxar una tormenta de pedra, intensa, que picava els nostres cossos amb
força, però que sortosament va durar menys de 5 minuts. Va ser tant localitzada
que molts dels participants que sortien primer ni la van patir, tot i que si que
ho van patir els que sortien més tard.
A partir d’aquí algun ruixat
més, amb major o menor intensitat, que ens van acompanyar fins la línia d’arribada.
I com sempre passa en aquesta zona, el tram final amb un ambient incomparable i
que no trobes en cap més prova. Al final objectiu més que aconseguit baixant de
les 2 hores, fotos amb el grup i les medalles... i corrent ràpid cap a l’hotel,
doncs un nou ruixat fort ens aconsellava no quedar-nos gaire més estona a l’aire
lliure.
Un gran cap de setmana amb bona
companyia, i amb ganes, per que no, de tornar en el futur a córrer la Behobia,
que per cert celebrava la seva edició 55, i el centenari de la primera vegada que es va celebrar.
