Liverpool.. un vell somni fet realitat!!! Doncs si, aquesta era una ciutat
que ja des de jove m’havia cridat l’atenció, bàsicament per dos temes. Per un
costat era la ciutat dels Beatles, i per l’altre l’equip insígnia de la ciutat,
el Liverpool F.C. sempre m’havia caigut bé. Des de petit sabia que el seu
estadi estava situat a Anfield Road i em feia gracia un dia poder visitar-lo.
El que no sabia llavors seria la forma tant curiosa en que faria aquesta
visita.
Fa un parell d’anys vaig estar a punt d’anar a córrer la seva marató, però
finalment tot va quedar en un intent. Però seguia als meus pensaments anar-hi..
i aquest 2018 finalment ho he aconseguit.
Tot va començar quan a l’octubre li vaig dir a la meva filla com ho tenia
per temes de feina per anar, i em va dir que ho podia combinar. A partir
d’aquí, una de les Girunneres, filla de Liverpool em va comentar que hi anava
per debutar a la mitja marató que es celebra conjuntament amb la marató, així
com una prova de 5km el dissabte. Aquest va ser el punt de partida per acabar
formar un grup de 30 persones, entre gent del club (En Xicu, la Carme, en Toni
i la Dolors) i unes quantes Girunneres que decidien preparar-se per córrer la
seva primera mitja marató.
I van anar passant els mesos fins arribar al dia de marxar. El nostre grup érem
el primer en emprendre el viatge, el divendres al migdia, una petita part
volaven el mateix dia al vespre, i el gruix de l’expedició agavafen el vol el
dissabte al migdia.
Aprofitàvem el divendres per anar a recollir dorsals, visitar la fira del
corredor i per fer una visita al Museu de Liverpool, que aquest dia era obert
fins les 10 de la nit. Sopar i cap a l’apartament a dormir, que el dissabte teníem
els 5km a les 9h30’ del matí.
Un matí que començava aviat a terres
angleses, i es que a les 5h, obria un moment els ulls i ja era ben clar,
pensant per un moment que ens havíem dormit tots.
Aquest any els 5km coincidien amb tota una festivitat al Regne Unit, el
casament dels prínceps, i per aquest motiu molts participants corrien la prova
disfressat de nuvis. Una cursa servia amb prop de 6.000 participants que feia
al costat de la meva filla, disfrutant de la zona d’Albert Dock, antiga zona on
en el passat hi havia les constructores de vaixell, i passant al costat del
monument als Beatles.
També participaven en aquesta primera cursa en Xicu, la Carme, la Dolors,
en Toni i la Rosa. Després de la dutxa una bona passejada, dinar al centre tots
plegats, també amb la Laura, que aquest cop venia de sorpresa sense que
saber-ho les noies, a donar suport. Ben dinat tocava visitar un dels emblemes
de la ciutat, el museu dels Beatles. Un viatge al llarg de la historia d’aquest
grup que va canviar el rumb de la música i que va marcar tota una època, que
unes quantes dècades després, segueixen sent escoltats per totes les
generacions.
Al sortir era el moment de reunir-nos ja tot el grup, la resta ja havien
arribat a la ciutat i es convertia en un moment de gran alegria sobretot al
saludar a la Laura per la sorpresa rebuda. Tot i que per un error meu, ja
descobrien tot just aterrar la seva presència, al enviar per equivocació una
foto del nostre dinar, vaig saber per un noi que vaig conèixer corrent la
marató, i que viatjava amb elles, que la cridòria dins l’avió per la celebració
de veure la foto va ser molt efusiva...
Unes quantes fotos de tot el grup, i cap a sopar. A Anglaterra sopen aviat,
i teníem hora reservada per tots, o sigui que no quedava temps per gaire més
cosa. Després de sopar una visita ràpida al carrer de Sant Mathew, on es troba The
Cavern, local emblemàtic on van començar a tocar els Beatles. La visita i la
cervesa ho deixàvem pel diumenge a la nit, ja amb la marató o la mitja marató
finalitzades.
Per fi arribava el gran dia, a les 9 del matí hi havia la sortida de la
mitja marató, en calaixos individuals separats per uns minuts per cada sortida,
i a partir de les 10 els que corríem la prova reina, la Marató. També a l’1 del
migdia es celebraria una milla, oberta a tothom i on la Nadeia prendria part.
Veiem sortir els primers calaixos de la mitja, abans d’anar cap a deixar
les bosses al guarda-roba. A l’entrada control de les bosses per part dels
gossos policia, en busca de qualsevol objecte sospitós, per dirigir-nos a
continuació cap a la sortida. Aquest cop l’objectiu era clar, intentar
acompanyar a en Felipe, un amic que treballa a Esports Parra, i que volia
córrer en 3h45’. El pla era acompanyar-lo fins el km 30 més o menys, i que
seguis amb les llebres fins al final, mentre jo seguiria al meu ritme per
acabar per sota les 4 hores.
Un circuit realment trenca cames ens esperava, per l’altimetria sabíem que
no hi havia moltes pujades dures, però tampoc donava la sensació de tots els
puja i baixa que ens trobaríem. Segurament excepte els últims 6kms vora el riu,
plans, no trobàvem en cap moment un tram pla que fes ni mig kilòmetre. Primers
compassos al ritme previst, fins que finalment ens agafava la llebre de 3h45’
que havia sortit just darrera nostra, fet que es produïa arribant a l’estadi
del Liverpool, just al km 10, després de passar al costat del camp de
l’Everton, l’altre equip de la ciutat. El vell somni estava a punt de
complir-se, i després de córrer al costat de la façana.. ho fèiem per
l’interior, sota les grades del públic. Allà és on veia un túnel que portava
directament darrera la porteria, i hi anava per la foto de rigor, que
amablement em feia el noi de seguretat que vigilava que ningú entres al camp.
Un moment màgic, i més a pocs dies de que el Liverpool F.C. disputi la final de
la Champions League.
Seguia endavant veient i controlant la llebre a 200 metres per davant, i
dins el grup a en Felipe. De nou cap al centre, al km 16 passaven per davant
The Cavern, on feia una selfie per immortalitzar el moment. Just en aquell
moment rebia un What’s d’una amiga que m’enviava ànims des de Banyoles, i
davant la seva sorpresa li enviava la foto i una nota de veu. La practica de
tantes maratons ja ha fet que pugui ser habitual que envií fotos i notes mentre
corro, i a més és una bona forma de distreure’t. A aquestes alçades corria una
estona amb en Víctor, un noi de la província de Barcelona que havia coincidit a
l’avió amb les Girunneres, i havia fet amistat amb un aragonès i amb un noi de
Madrid, en Javier, que corria la seva marató 26.. totes en llocs diferents. Ja
m’ho diuen, no callo ni quan corro, però més enllà del fet de córrer, una
marató és un fenomen social on conèixer gent nova.
Just passada la espectacular entrada a China Town, cap al km 20, veia de
nou en Felipe, en una forta pujada, caminant. En aquest moment m’adonava que
deuria tenir problemes físics. L’atrapava, i tot i que em deia que tires cap
endavant, sense pensar-ho ni un moment en quedava al seu costat per arribar
fins al final de la marató junts. Després de tot que més dóna el temps en si
mateix, el que ens queda és el que vivim, i si un amic te un mal moment, un mal
dia, el que importa és estar al seu costat. Com diu la dessuadora que havíem
fet amb els Girunneres pel viatge, “you’ll never run alone” (mai correràs sol)
basat en el famós himne que canten els seguidors del Liverpool abans dels
partits.
Així que caminant quan el dolor de la cama l’apretava, i corrent de tant en
tant alguns centenars de metres, seguiém avançant molts de cops per parcs
grandiosos, on sortir a entrenar deu ser tot un plaer, per boniques
urbanitzacions de les afores, i per llocs emblemàtics com el carrer Penny Lane,
inspiració per una de les cançons dels Beatles, que sonava al nostra pas. Un
lloc de parada per fer una altra foto.
Així arribàvem als últims 6
km , ja al costat del riu, i aquests si, pràcticament
plans i amb la vista al fons de la ciutat, a la que a poc a poc ens
aproximaven. Tot i el dolor a la cama, ja estes fins l’esquena, d’en Felipe,
aconseguíem trobar finalment un ritme suau que aguantaríem fins al final. A poc menys d’1 km, i després
d’enviar un missatge per comunicar a la resta del grup que arribàvem, una
petita representació de la expedició ens esperava i ens acompanyava fins a 200 metres de
l’arribada, on al mig del públic hi havia la resta.
Creuàvem l’arc d’arribada després de 4 hores i 32 minuts, feliços i
emocionats per aconseguir un cop més superar aquesta mítica distància i
recordar la gesta del vell soldat grec Filípides. Rebíem una medalla molt
merescuda, un tros de metall sense molt valor econòmic, però amb un gran valor
sentimental, un petit tresor que guardo tot allà viscut al llarg dels més de
42km. Pel fet d’haver corregut també els 5km dissabte anava a recollir una
medalla extra que rememora el fet de córrer els 2 dies.
D’aquí, i sense dutxar-nos, directament al dinar que ja teníem reservat
gràcies a la Jacky, la Girunnera nascuda a Liverpool, i la seva família, per,
recuperar tots les forces i riure una bona estona.
Després si, una bona dutxa, doncs hi havia per davant un altre gran
moment.. anar a The Cavern, entrar en aquest lloc mític de la historia de la
música, on escoltàvem un dels concerts que es feien en un dels escenaris,
cervesa en mà. Un gran final per un gran dia en que tothom havia aconseguit
finalitzar les seves proves.
El dilluns encara ens quedava temps de fer una mica més de turisme,
visitant alguns dels racons de la ciutat, la seva Catedral Anglicana, i el
dinar final abans de dirigir-nos cap a l’aeroport.
Finalitzava així, més que un cap de setmana llarg, un període d’uns mesos intensos,
amb la preparació per part de les noies de la seva primera mitja marató, amb
tots els nervis que això comporta, i dels preparatius d’un viatge que s’acabava
convertint en una nova i extraordinària aventura per tot el grup.
Ara toca pensar en noves aventures, amb nous reptes i en alguna futura
marató, doncs com dic, mentre m’emocioni i alguna llàgrima s’escapi, al
principi i al final de les maratons, voldrà dir que val la pena seguir.. o
sigui que després d’aquesta, la 107, en algun moment arribarà la 108. Però
primer toca pensar en una altra gran aventura, que l’atzar de la vida, una
trobada al carrer amb una amiga (un milió de gràcies per donar-me l’oportunitat
d’acompanayar-vos), ha volgut que sigui en només 2 setmanes, un altra vell somni
que voltava el meu cap des de fa anys.. El Camí de Santiago!!! El primer tram
de Roncesvalles a Logroño ens espera a primers de juny, i no patiu que ja us
aniré explicant aquesta nova historia.
Salut i kms... Cada dia més i millor
