Aquest cap de setmana tocava fer el penúltim pas en aquest darrer tram per
arribar a les 100 maratons el proper 30 d’abril a Empúries. El penúltim pas en
aquest petit repte de fer 5 maratons en el transcurs de 10 setmanes, les que
van des del 19 de març amb la celebració de la Marató de Vies Verdes fins a la
d’Empúries.
L’escenari per aquesta marató número 99 era l’illa d’Eivissa, que celebrava
la primera edició de la seva marató, conjuntament amb una prova de 12kms. El
dia i l’hora en que es disputava, el dissabte a les 3 de la tarda, feia
possible aprofitar bé el cap de setmana, que de fet començava el divendres quan
a primera hora de la tarda agafàvem l’avió amb la Laura, que m’acompanyava en
aquest últim esforç abans d’Empúries.
Només arribar i agafar el cotxe de lloguer, i començar a conèixer a altres
corredors de Saragossa i Valencia, ens dirigíem a recollir els dorsals a Santa
Eulàlia. Molt ambient i a la sortida del recinte, una petita mostra del Hippy
Market, col·laborador de la prova, i degustació de Sangria. Escoltant la
música, veient les caravanes i veien l’ambient, ens posàvem al moment en “Modo
Ibiza”. Després de deixar les coses a l’hotel, tocava anar cap a la ciutat
d’Eivissa a sopar sense pressa. Una de les avantatges de córrer l’endemà a la
tarda.
El dissabte tocava dormir i esmorzar tard, cap a les 11, per tal de menjar
alguna cosa suau una mica més tard. Matí de relax a la platja, caminant per la
sorra i l’aigua, tot un luxe a només 3 hores de disputar-se la marató. Un iogurt
amb plàtan i maduixes ens servia per tenir la sensació d’haver menjat alguna
cosa, abans de dirigir-nos cap a la sortida.
El que estava clar era que el sol seria un dels majors inconvenients durant
el recorregut, conjuntament amb l’altimetria que ens trobaríem. Espectaculars
moments abans de la sortida, amb bona música i molt bon rotllo entre els
participants. Un cop donada la sortida, tocava posar-se a fer el que havíem
vingut a fer, córrer. La Laura m’acompanyaria 30kms, per després anar cap a meta
a veure l’arribada. Un circuit dur en quant a desnivell, amb molts trams de
pujada, alguna dura, pel Camí de Cala Llonga que ens acostava fins la carretera
principal que ens acostaria fins a Eivissa. Pràcticament amb cap ombra durant
el recorregut, i amb un sol de justícia que queia sobre els corredors. Així
anàvem avançant tots, conscients de que no podíem cometre excessos amb el
ritme. El recorregut i la calor ens podien passar factura més endavant. El
recorregut en si no gaire maco, però el que es tractava era de córrer els
42kms, i el pas per les afores de la ciutat d’Eivissa, per polígons, era el
punt de gir per tornar cap a Santa Eulàlia. Durant aquets quilòmetres coincidia
amb l’Abel, un corredor de Bilbao a qui havia vist en altres maratons, que corre
sempre disfressat de Spiderman, de fet aquesta era la seva marató número 56
corrent vestit de super heroi... D’aquí naixia l’amistat que ens portava a
compartir amb ell la resta de la nostra estada a l’illa.
Al pas per Santa Eulàlia, al Km 30, la Laura parava i seguir cap endavant.
Ens quedava anar cap a Es Canar, un circuit d’anada de nou en constant pujada,
una baixada ràpida a la platja, un dels pocs moments en que veiem el mar, tot i
córrer en una illa amb 41km de llargada i 15 d’amplada. I tornar a refer el
camí de pujada, amb els maratonians desperdigats per la carretera, tothom
intentant seguir endavant com podia.
A 500 metres
de l’arribada m’esperava la Laura per acompanyar-me fins a meta, on a falta de 200 metres aprofitava
per treure’m les sabatilles i d’aquesta forma entrar descalç amb un temps de
4h9’59”. Al pas per la mitja marató ja havia previst aquest temps, i les
previsions no em fallaven. Un bon avituallament final, i cap a la platja a fer
la millor recuperació possible, les cames una bona estona en les aigües fredes
del Mediterrani. Allà trobava a l’Abel, fent també aquest gran tractament
recuperador, i quedàvem amb ell par anar a sopar junts a Eivissa, on ens
explicava la seva historia. Una persona d’aquelles que estàs content de
conèixer a la vida. El pas següent era anar a Pacha, on teníem entrada gratuïta
els corredors, allà trobàvem als amics valencians i als de Saragossa, i
aprofitàvem per fer el Gin Tònic i la cervesa que ja ens mereixíem després de
l’esforç. Això si, la Laura que havia de conduir de tornada, res d’alcohol.
S’ha de donar bon exemple.
El diumenge al matí, aprofitant que l’avió no sortia fins a mitja tarda,
era el moment per acabar de gaudir de la platja de Santa Eulària, de nou amb
l’Abel Spiderman, que ja era un més per nosaltres, i amb uns bons banys al mar,
fred encara en aquesta època, però el millor mètode perquè el cos tornes a
lloc. Només faltava dinar, anar a retornar el cotxe i agafar l’avió per acabar
aquest cap de setmana que permetia sumar la marató número 99, però també gaudir
d’aquest illa sense les aglomeracions de l’estiu.
Ara a esperar 3 setmanes, per si tot va bé, córrer a Empúries la número
100, i descansar una temporada... de maratons!!!!
Bona setmana a totes i tots, salut i kms!!!
Amb els amics de SaragossaFinisher
"Modo Ibiza"
Hippy Market
A Pacha amb les noves amistats
"Estrassant" la vida del maratonià... sol i sangria
Amb l'SpiderAbel durant el recorregut, gran persona i tot un personatge
1 comentario:
Bon resum!! Per mil caps de setmana més ;)
Publicar un comentario