miércoles, 13 de junio de 2018

CAMINO DE SANTIAGO 2018 (RONCESVALLES- LOGROÑO)

 Les mini peregrines i el mini peregrí
Sovint a la vida somiem en projectes, objectius, en reptes, en conèixer més del món, de les seves gents, de nosaltres mateixos. Molts d’aquests somnis que tenim es poden complir amb més o menys facilitat i rapidesa, altres malauradament mai arriben a fer-se realitat. Altres de vegades queden molt temps en un segon pla, hi son, els portem dins, però per diferents circumstàncies els anem postergant en el temps. Pensem que més endavant els podrem dur a terme, i donem prioritat a altres coses que la vida ens presenta, de forma més immediata.
O potser tot va més enllà de la circumstància de que sorgeixen altres coses a fer, i és el fet de que la vida ens diu realment quan és el moment per realitzar aquell somni llargament guardat dins nostre.
Quant pot fer que somiava amb un dia començar a fer el “Camino” de Santiago… sé que fa molts i molts anys ja tenia dins meu les ganes de ser-hi. Havia llegit llibres, tenia guies de com afrontar-lo, però els anys passaven i no apareixia el moment oportú, o com he dit, no som nosaltres qui busquem aquest moment, si no que se’ns presenta quan menys ho esperes.
Una trobada casual, o potser la vida fa que les trobades no ho siguin de casuals, amb una amiga amb la que de tant en tant ja hi parlava, la Lídia Comalat,  a l’encreuament entre Santa Clara i el Carrer Nou, a mitjans d’abril, convertia el que era un somni guardat en un racó del meu cervell en una realitat. Sense temps de pensar-ho, de pair-ho. La conversa començava parlant de córrer, Ella venia de fer la marató de Barcelona i a mi m’esperava la d’Empúries en breu. A partir d’aquí m’explicava que en poques setmanes anava a fer un tram del Camino amb 3 amigues, la Rosa Balateu, l’Anna Abras i l’Anna Barba. El meu comentari, sortit de cop, era que feia temps que el volia fer, i el seu, tot seguit, que m’afegís al grup.. I dit i fet.
M’explicava que seria un viatge de dilluns a diumenge, amb 5 etapes entre Roncesvalles i Logroño amb el servei d’hostal, sopar, esmorzar i transport de les maletes inclòs. Només hauríem de portar a sobre la motxilla amb aigua, capelina, roba d’abrigar, i els quatre elements més essencials per cada etapa. I com manies no en tinc cap, em semblava perfecte la proposta.
A partir d’aquí em tocava contactar amb la empresa, mirar de que poguessin afegir-me als mateixos hostals que el grup, agafar els bitllets de tren per anar a Pamplona i tornar des de Logroño.. i esperar que arribes el dia.
Per fi el 4 de juny començava el viatge, fins a Barcelona primer, per canviar de tren i seguir rumb a Navarra. D’aquí, després de començar a conèixer ja a altres peregrins durant el trajecte, ens desplaçàvem fins a Roncesvalles en autocar, i d’aquí a Espinal, on teníem l’allotjament, en una furgoneta que ens esperava.
Un poble petit tranquil on dormíem la primera nit. Una passejada per fer temps pels seus carrers solitaris abans de fer el primer sopar junts. Des del primer moment puc dir que el grup, a part de la Lídia que ja la coneixia, la resta les havia conegut gràcies al Camino, em van acollir meravellosament. Al llarg de molts kilòmetres i hores durant els propers dies ens aniríem coneixent tots millor.
Dimarts arribava el gran moment, donar el primer pas d’aquesta aventura, sota la pluja, que al llarg del dia ens acompanyaria en diferents fases, de forma intermitent, però que sota d’alguns dels boscos pels que tocava caminar en aquesta primera etapa, es feia agradable i en cap moment ens arribava a molestar. Amb un paisatge verd, agraït per les pluges de les últimes setmanes, arribàvem fins a Zubiri, final del dia. Els primers 22 kilòmetres de camí ja estaven fets, el primer pas donat, i les ganes de seguir el dia següent eren moltes.

 El Camino ens començava a captivar, moments que camines amb la resta del grup, amb una part, o trams on caminaves sol amb tu mateix, pensant, saborejant cada pas amb una tranquil·litat, pau, que durant els dies duraria aquest primer tram ens acompanyarien sempre.
Aquest cop ben sopat anàvem ràpidament cap a dormir, al dia següent ens esperava una bona caminada, ajuntàvem 2 etapes, el que sumaven 47km, per arribar fins a Puente La Reina. D’aquesta forma podríem arribar el dissabte al destí final. Una etapa llarga, doncs el primer pas el fèiem a les 8 del matí i arribàvem de fosc, a 2/4 d’11 de la nit al destí final, on ens esperava un amic al que havia conegut a la marató de Lanzarote, en Javi Sotes, natural d’aquella localitat. Pel camí seguíem trobant peregrins amb els que parlàvem, tots compartim la mateixa vivència, amb motius diferents, però caminant en la mateixa direcció, i sempre amb el “buen camino” com a salutació.
Pel camí coincidíem de nou amb una senyora que ja havíem trobat al tren, a l’autocar i al final de la primera etapa, la Valdi. Gallega de naixement, porta prop de 50 anys a Granollers, i ja jubilada feia el recorregut per tercer cop, aquest amb intenció d’arribar fins a Santiago. Amb ella compartíem el dinar a Pamplona, ja no la veuríem més, ella parava allà i a nosaltres ens tocava seguir endavant fins a Puente La Reina, amb el pas de l’Alto del Perdon pel mig, un dels llocs emblemàtics del recorregut.
L’arribada de nit va posar un punt de misticisme al tram final, unit als riures i bon moment que ens va proporcionar la Lídia quan va descobrir en la foscor una cuca de llum. Cada cop més difícils de veure, si més no per les nostres contrades, i que en els dies posteriors en proporcionaria algun moment de record i rialles, recordant el cansament que en aquell moment portàvem a sobre.
La tercera etapa la començàvem amb més calma, el recorregut era més curt, de 24 km, i ens portaria fins a Estella. L’entorn anava canviant a mida que el camí avançava, de forma inexorable, dels primers boscos havíem canviat a camins i pistes més amples, amb pujades i baixades més fàcils de transitar, envoltats de camps de cereals, vistes que intentàvem disfrutar, igual que els pobles, ermites, fonts, a on ens portaven aquests camins.
El fet d’anar en grup, aquí, en qualsevol activitat, ens creava un vincle de companyerisme que sense adonar-nos ens anava unint. A moments sols, amb algun altra membre dels que érem, però sobretot sempre buscant el ritme, l’avançar que no deixes mai a ningú enrere. Parant de tant en tant quan ens feia falta, creant un clima on tots érem un sol. Una entrada bonica a Estella, on els últims 2 kilòmetres es feien eterns, dins el poble i amb una pluja, que ja amb ganes d’arribar a l’allotjament, ens augmentava la sensació de cansament. Tot i això, un cop dutxats i amb el sol un altre cop sobre nosaltres, encara tindríem temps de sortir a fer una visita a la població.

La quarta etapa era la més curta de totes, poc més de 21km entre les poblacions d’Estella i Los Arcos, un petit però animat poble, amb la seva plaça amb terrasses plenes de peregrins recuperant les forces, davant la imponent església. Construïda segurament en principi per ser Catedral o un convent, disposava d’un claustre. Allà escoltàvem les histories que una dona, voluntària, i orgullosa del seu poble, ens explicava amb tot l’entusiasme del món. Anàvem a dormir pensant que tot i el cansanci, només ens quedava una última etapa que ens portaria fins a Logroño, punt final del tram que ens proposàvem fer aquest any.



De los Arcos fins a Logroño, una mica més d’una etapa.. 30 km que si bé no eren molt complicats en el seu desnivell, s’havien de fer i amb l’acumulament dels 4 dies anteriors a les cames tampoc serien fàcils del tot. Però les ganes d’acabar, i sobretot la gran aventura que ens estava proporcionant el viatge, ens feia estar contents i alegres. Pensant ja en les tapes que ens menjaríem al vespre, la parada per dinar al bonic poble de Viana, l’aprofitàvem per començar ja amb aquest tipus de menjar. Encara teníem els últims 12km per davant, ja ho cremaríem caminant i en aquell moment ens venia de gust aquest tipus de menjar. Teníem la ciutat de Logroño a la vista des de feia estona, i lenta, però inexorablement, s’acostava. La entrada a la ciutat la immortalitzàvem amb una foto sobre el riu Ebre. Arribàvem a una ciutat que estava en festes, el dia de la Rioja, i l’ambient era formidable. Primer de tot necessitàvem una bona dutxa i un descans, abans de deixar-nos perdre pel casc antic, ple de gom a gom amb les celebracions, per finalitzar al Carrer Laurel, el més conegut de la zona de tapes. Ens havíem guanyat de sobre els vins i les tapes.
Al dia següent ens esperava el retorn cap a casa en tren. Però tot i que aquesta part d’aquest viatge arribava a la seva fi, no notava tristesa. Com sempre el més important era el camí recorregut durant aquests dies, i sobretot la bona companyia durant tot el trajecte, a més dels nous camins que començaven gràcies al Camino.
Com he escrit al principi, potser, segurament, no he estat jo qui ha decidit quan tocava començar el Camino de Santiago, si no la mateixa vida o el propi Camino que m’ha cridat quan realment era el meu moment de fer el primer pas.

L’any que ve, si tot va bé, hi tornarem a fer un tram més amb intenció de que un dia, després d’haver-lo disfrutat pas a pas, arribarem a Santiago, i que dins nostra ens quedarà cada petjada i cada moment viscut. Gràcies Lídia, Rosa, Anna i Anna per aquest primer trajecte, per aquests 145 kilòmetres compartits, pels esmorzars, dinars, sopars i alguna cervesa al voltant d’una taula. Per tot el que ens ha portat aquesta setmana, i per tot el que ens queda encara per davant. Eternament agraït. 






 Allà on comença el Camino, sota la pluja, però amb molta ilusió.. Roncesvalles

 Parades al camí per immortalitzar moments irrepetibles

 El Alto del Perdon
 Gracias por tu hospitalidad en tu tierra, Javi Sotes
 Entrada a Logroño... fí del primer trajecte del nostre viatge, després de 145kms
Celebració final ben merescuda

No hay comentarios: