Ironxevi: A on ens portin les cames..

Fent camí a la marxa de l'Escurço amb bona companyia.

Aquest ha estat un diumenge d’aquells ben aprofitats, i que també s’ha de dir, et fan arribar al final del dia amb ganes d’agafar el llit i descansar. De bon matí tocava anar cap a Castell d’Aro, amb les girunneres Montserrat i Carme. La primera ens havia “enredat”, cosa que s’ha de dir no ens costa gaire, per anar a fer la Marxa de l’Escurço. Amb 2 recorreguts, un de 12kms i un altre més llarg i exigent de 18kms, ens decantavem pel curt.

Aquesta transcorria, i ja ho sabíem, per camins i corriols pels voltants d’aquesta localitat de Baix Empordà, en un circuit amb varies pujades, també baixades, on córrer ho podríem fer en alguns dels seus trams, i caminar en molts. Però aquesta era la intenció amb la que hi anàvem, caminar, córrer una mica, i sobretot estar al mig de la natura amb el nostre esforç i observant algunes vistes meravelloses, tant cap a les muntanyes, com en direcció al mar.

Només ens va faltar el cafè d’abans, la rutina d’asseure’ns un moment, gaudir d’aquesta beguda i acabar de riure una estona abans de l’esforç. Però això no va ser un impediment per sortir, realitzar el circuit, conèixer nous companys de fatigues, i finalitzar amb un bon somriure i l’avituallament final. Això sí, de tornada cap a Girona parada a Llagostera per prendre finalment el tan anhelat cafè.

Ben dinat em tocava anar a acabar de marcar el circuit de la Marxa de la Diada, que com cada 11 de setembre, organitzem des del Club Atletisme Girona. Amb la bici de muntanya, i carregat amb la bossa del guix a sobre, feia el recorregut per deixar la feina enllestida.

Encara quedaven unes hores per davant d’aquest diumenge, però el camí no estava finalitzat. A la nit teníem nova caminada-correguda a Cornellà del Terri, en la 24a edició de la marxa nocturna d’aquesta localitat. Aquest cop amb unes quantes Girunneres, tant gironines com de Banyoles, a tocar de Cornellà, i amb companys del Club Atletisme Girona, preníem la sortida amb la idea de caminar. Aquest cop, tot i ser més corredor que caminador, els hi proposava imposar un ritme alt... a l’estil del nostre estimat Xicu, tan alt que passat el kilòmetre 3 les girunneres que m’acompanyaven em proposaven posar-nos a córrer. Era més senzill això que seguir caminant a un ritme ràpid.

Al final 7 kilòmetres i mig, i la recompensa de l’avituallament final. Un llarg diumenge, on les nostres passes i cames ens havien portat per diferents paratges de la nostra província, i que, com aquell que no vol, i amb el cafè davant, com sol passar molts de cops, sortia una nova proposta esportiva per més endavant.

Bona setmana a totes i tots.. Salut i kms